‘Falling skies'

L'amenaça ha vingut del cel però l'enemic és des de fa temps a la terra. Sí, la invasió alienígena de Falling skies –els divendres al canal de pagament TNT– és tan clàssic com ho és La invasió dels mons, però la sèrie de Spielberg sembla buscar una drecera, desviar-se del que marquen els cànons de la ciència-ficció. Busca una nova manera d'explicar la història de sempre, i ho fa des de l'inici. No veiem la humanitat, expectant, amb la mirada al cel. De l'arribada i les seves conseqüències, en sabem per la narració i pels dibuixos dels nens; com la memòria de l'Holocaust pintada pels infants dels camps de concentració. La guerra ha començat i és una història més realista que fantàstica. La lluita comuna és la que la resistència manté contra uns extraterrestres sense consciència aparent, més màquines que formes humanoides, els quals esclavitzen els joves a través d'uns aparells de domini que s'arrapen, com un paràsit, a la columna. Però la lluita permanent és la que els homes mantenen entre si: una hostilitat creixent entre la jerarquia militar i la societat civil. Falling skies és sobreviure en un món menys apocalíptic que el de Jericó o The walking dead. I en la trama de supervivència semblava que, en algun moment, el protagonista, l'heroi no predestinat, Tom (Noah Wyle) –pare de família, un acadèmic obligat a prendre un fusell–, hagués de dir alguna cosa com ara “si no sabem viure plegats, morirem sols”. Però no, Tom recita constament lliçons d'història (americana) i les referències es fan excessives. Esperem algun tomb, perquè cinc capítols amb els mateixos escenaris i recursos potser entretenen però no convencen.