El mal de l'humor

Les comèdies són les ficcions amb un segell més personal. Fàcilment identifiquem les produccions de José Luis Moreno, fins i tot en les de l'univers –tot i que més transversal– Globomedia es percep un estil propi igual que el tarannà de Dagoll Dagom i aquelles en què, tant pel repartiment com per l'equip tècnic, s'hi nota la petjada de Gestmusic. És per això que no entenc per què la majoria de comèdies acaba pecant del mateix mal: el cameo, l'estrella convidada. Recentment n'hem tingut dos exemples que ens han saturat. El dia abans de Sant Joan, TV3 va muntar la revetlla amb La Trinca i la seva “biografia no autoritzada”. No esperàvem alta comèdia i no ens desagrada la idea d'un humor desbaratat –moltes de les millors estones televisives les hem compartit amb Lo Cartanyà i Plats bruts–, d'una astracanada volguda, d'una patxanga freak que és el que era la pel·lícula de La Trinca; un Torrente a la catalana on, en comptes de Belén Esteban, el principal reclam era Sardà fent d'Escamilla. Joel Joan va salvar els mobles, perquè el telefilm pecava de l'amateurisme dels tres hereus trincaires. La funció del cameo en el telefilm de La Trinca era muntar el pessebre d'estiu. Amb tot, no estaria de més aprofitar els números coreografiats, pensar a buscar teatre i fer el musical com a Mamma mia. De Gestmusic, si bé no enganyen amb el que fan, sí que a vegades te n'esperes una mica més. Com és el cas de Dues dones divines, que també pateix del mal del convidat. De Cuní i Gerard Quintana fins a Ramon Pellicer, a tots els ha tocat fer el numeret; potser ells s'ho passen teta, però per a l'espectador és un martiri.