El museu de ‘Polònia'

La crisi i la sensació que estem cada cop més a prop de l'abisme han aguditzat l'enginy a Polònia, que, tot i els sis anys en antena, no nota ni el desgast del pas del temps ni el del format perquè la reinvenció és constant. No sempre el conjunt els surt rodó –tothom té dies, i també els programes de televisió; la creativitat és el que té–, amb algun gag que desentona i amb algun personatge que ja ha acabat el recorregut però d'altres que reviscolen de nou. Però les últimes edicions de Polònia demostren que la capacitat d'ironia, de riure's del poder, combinant atreviment i alhora denúncia, fent-ne un retrat més o menys cruel, més o menys subtil..., de despatxar-se a gust, en definitiva, fan que, especialment en temps com els d'ara, Polònia sigui més necessari que mai. Però més enllà de la imitació, de la versemblança en la caracterització, o la caricatura, Polònia aposta ara per un nou gènere, el de la metàfora humorística que no protagonitzen les versions dels polítics. Són les escenes al museu –dijous tenien Tomeu Penya com a exemplar simbòlic del català que es parlava a les Illes– o les discussions de les famílies, que protagonitzen Alba Florejachs i Marc Rodríguez; pares que essent votants de CiU, d'ICV o del PSC intenten fer entendre les contradiccions de partit al fill. Però en cada gag en què visitem el museu de Polònia, en cada escena –una astracanada, d'acord–, més que la rialla desbocada sentim tristor, desesperança i buidor, per tot allò que un dia vam tenir i ens van prendre.