El tigre i els lleons

Això de les narracions esportives algun dia ens ho hauríem de fer mirar. Ja ho he dit més d'una vegada i de dues, però tant costaria copiar (sí, sí, copiar) l'estil que des de fa ja uns quants anys ha fet de Canal+ la millor emissora esportiva? Fugen de baixes passions i hooliganismes explícits –algú dirà que a Carlos Martínez se li noten els colors com d'aquí a la Xina– per narrar allò que veuen i afegir-hi una mica de sal i pebre, només una mica. Sí que és veritat que a Michael Robinson se'l nota rovellat des de ja fa mesos, però l'estil de la casa segueix dempeus i les transmissions de la Premier League són una delícia. Torno a parlar d'això una vegada més a tomb de la penoseta transmissió de la final de la lliga Europa de dimecres a Tele 5. El pobre Manu Carreño –que deu tenir la cara encetada de tant afaitar-se– no donava gaire de si amb els recursos expressius i les forçades inflexions de la veu. L'acompanyaven Morientes, que no ho fa malament però és molt aficionat a les obvietats, i Kiko, pluriocupat i camaleònic –va estar anys a La Sexta, ara és comentarista del Plus i a Telecinco tampoc li fa fàstics– però amb una eloqüència una mica embafadora. A la desena vegada que van utilitzar el símil del Tigre Falcao contra els lleons de l'Athletic ja em van venir ganes de tirar-me pel balcó. Només els faltava parlar del Torrebruno: “Tigres, leones...”. I al final del partit: “Els de l'Athletic han lluitat com lleons.” Caram, quina demostració d'originalitat! Encara que, ho reconec, suposo que jo en el seu lloc també ho hauria dit...