Una fita televisiva?

Fa dos anys, la notícia que Steven Spielberg s'havia interessat per Polseres vermelles va convertir la ficció televisiva d'Albert Espinosa i Pau Freixes en una mena de fita dins la història de TV3. No va trigar a transformar-se en la sèrie modèlica que calia fer, en un model de televisió de qualitat per a adolescents que era capaç de circular lliurement pel món. Aquestes circumstàncies han fet que la segona temporada sigui una temporada excepcional i que el capítol emès abans-d'ahir fos gairebé com la versió catalana del darrer episodi de la sisena temporada de Perdidos, un fenomen televisiu capaç d'agrupar els adolescents amb els seus pares per una estona davant el televisor del menjador. És evident que cal reconèixer els mèrits de la sèrie i que tot plegat ha estat fruit d'una meditada i centrada campanya molt ben orquestrada. Malgrat això, però, no penso que el camí Polseres vermelles sigui ni una fita, ni una quimera per al futur del nostre audiovisual.

Polseres vermelles parteix de dues premisses bàsiques: dramatitzar un material sensible –el càncer– per articular un discurs sobre la superació personal des de l'adolescència i jugar amb la idea del grup entès com a clan que genera els seus codis i les seves normes de cohesió. El primer camí fa que la sèrie es mogui constantment entre el producte amb valors humans i la crònica sentimental, mentre que el segon estableix un significat paper de jocs de rol que crea fàcils adhesions entre els adolescents. Els personatges que poblen la sèrie són vistos com joves adolescents que han crescut precipitadament i que teòricament –tal com va quedar demostrat amb la carta d'en Benito del darrer episodi– el dolor els ha ajudat a afrontar-ho tot. La gran paradoxa de la sèrie és que no existeix el dolor i que la complexitat del camí cap a l'edat adulta sorgeix de forma absolutament planera, sense matisos possibles. El dolor al llarg de la sèrie és substituït constantment per la sentimentalitat, per un procés que embolcalla els sentiments. Un procés que treu complexitat i dignitat al material del qual es parteix. Probablement algú pensarà que la sèrie no és per a adults, que el seu públic potencial són els adolescents i que el personatge d'en Lleó es rebel·la com un jove fort obert a un futur esperançador, un jove modèlic decidit a afrontar els reptes del futur en tant que heroi d'un clan que domina i lidera. Probablement és veritat, però la gran paradoxa de tot plegat ve determinada pel fet que la suposada intel·ligència del disseny de producció de la sèrie no es troba compensada per una estructura de guió que no és capaç de trencar les fórmules de manual més elementals. Si observem, per exemple, els dos darrers capítols, que han mostrat l'escapada dels polseres a Mallorca, veurem que tota l'adrenalina dramàtica no es basa més que en la dilatació cançonera de les situacions. A partir del moment en què en Lleó pren la decisió de deixar l'hospital, es crea una tensió dramàtica que la sèrie no fa més que dilatar i amplificar sense crear moviments ni tensions noves. Tot plegat en espera d'una revelació sentimental que permeti l'existència de la tercera temporada i la seva continuïtat. La solució per la qual han optat els creadors no és altra que la de dimensionar l'empatia fins a situacions extremes i edulcorar-ho tot plegat amb cançons agradables, passejades i petites notes sentimentals.

Probablement, Polseres vermelles passarà a la història de TV3 com una fita important, però particularment em sembla una sèrie simptomàtica d'un cert estat d'una cultura catalana que sembla viure un procés progressiu de simplificació acrític de determinades fórmules, sense plantejar-se com lluitar per la dignitat des d'una certa exigència.