Laura, la Fletcher espanyola

La 1 va llançar dilluns Los misterios de Laura, una sèrie de detectius clàssica, d'aquelles basades en la deducció (seguint Agatha Christie) i no en modernes proves forenses, recerques informàtiques ni anàlisis psicològiques. La nova sèrie –que al principi s'havia de dir (horror!) Mamá detective– presenta una nova heroïna a l'estil de Jessica Fletcher, personatge televisiu hereu al seu torn de Miss Marple. En aquest cas, Laura no és una velleta entranyable que passa la jubilació topant-se per casualitat amb crims, sinó que és realment una detectiu de policia poc ortodoxa: té una important vessant maruja i no es fia de les proves sinó dels petits detalls, seguint el seu instint. En la trama, a més, té pes el seu rol com a mare de família. En conjunt, la sèrie destil·la ironia, té una bona factura d'imatge i un elenc destacat. Com sol passar en aquestes sèries, però, els girs finals del guió costen d'encaixar i li sobra durada: amb una hora n'hi hauria prou. És agradable trobar-se en la tele actual una sèrie de les de tota la vida, gens pretensiosa però efectiva. Llàstima que TVE decidís gravar només sis dels 13 capítols previstos i llàstima que per sobreviure s'hagi d'emetre a l'estiu: és probable que a l'hivern ficcions de menys nivell però més enrevessades la devorarien.