Guerres justes

Amb tanta sèrie nord-americana que té al rebost –se m'acut Modern family–i que malbarata en canals secundaris com Nitro o Neox, podríem pensar que finalment Antena 3 ha posat seny en emetre dijous, com si fos una pel·lícula, la gran sèrie bèl·lica del moment: The Pacific, amb Tom Hanks i Steven Spielberg de productors. Tres capítols seguits, com una sessió de cinema a la tarda. Això sí, continuen marejant l'espectador perquè dijous vinent la continuació s'oferirà a Nitro. En el fons, aquesta preestrena pel primer canal s'ha d'entendre com un test, un examen per veure el comportament de l'audiència. Ja ho va fer amb Downton Abbey. Li va funcionar i ara dimarts estrenarà Arriba y abajo, el remake, per aprofitar així l'interès dels espectadors per les sèries exquisidament britàniques. Però una cadena que aposta per ficcions pròpies com El barco –incomprensiblement líder, deu ser pel tors de Mario Casas– no es mereix The Pacific. Hereva d'Hermanos de sagre, la sèrie és l'homenatge que els creadors nord-americans dispensen de manera recurrent a la generació lluitadora, la de la Segona Guerra Mundial. The Pacific té moments heroics, té moments de gran plasticitat –Guadalcanal es presenta amb una llum mística, com si els soldats fossin descobridors espanyols en un món nou– i no pot evitar recrear el desembarcament de Normandia a Salvar el soldado Ryan, tota una icona en la filmografia bèl·lica. No és la guerra amfetamínica, crua i crítica de Generation Kill. A The Pacific, les guerres encara semblaven justes.