‘Biopics': continuïtat dinàstica

Dilluns passat Tele 5, en una operació d'escacs il·lògica a Can Vasile, va decidir substituir C.S.I. per la segona part de La Duquesa, biografia novel·lada de Cayetana de Alba i inventar-se una nit temàtica del tipus de La clave en què Jordi González va presentar vídeos i va cridar a l'ordre Peñafiel i Pilar Eyre. Va ser un fiasco. Deixant de banda que aquestes pel·lícules biogràfiques sobre aristòcrates, princeses i plebees regnants és un altra manera de fer crònica rosa –és com Hormigas blancas però amb dramatitzacions i amb actors– la segona part de La Duquesa no tenia l'aurèola de Disney que envoltava la primera part. És precisament la contemporaneïtat del personatge la que perjudica la ficció; se la presentava com una dona manipuladora. També hi va haver moments històrics com la vivència del 23-F –després de la minisèrie de TVE, la resta de biopics coetanis com el d'Adolfo Suárez, semblen imitacions del tot a cent–. Hi ha un altre efecte: el d'actors que en aquestes ficcions apareixen per interpretar el rei, no com a protagonista sinó com a secundari reconegut per la veu nasal. La seva aparició esdevé un gag. La Duquesa 2, però, va explorar més la vida dels fills que la de la mare; és més, la tertúlia es va enfocar a parlar d'Eugenia. Per tant, això ens fa pensar que la intencionalitat d'aquestes segones parts és donar continuïtat dinàstica al biopic original, inventant-se més telefilms, començant una nissaga fílmica: amb la filla, amb l'exmarit, amb algun playboy que passava per allí... Sort que la història no els ha sortit bé.