cultura

Pròxim capítol: 13. Solidaritat aixeca el teló (Teatre Municipal, Girona)

El darrer alè de la República

L’1 de febrer de 1939, pocs dies abans de l’arribada de l’exèrcit franquista a la frontera, les cavallerisses del castell de Sant Ferran es converteixen en la seu de les últimes Corts republicanes

A la sessió, que se celebra a dos quarts d’onze de la nit, hi assisteixen seixanta-dos polítics, entre diputats i membres del govern

A la sessióhi assisteixen només 62 dels 475 diputats que havien estat escollits en les eleccions del febrer del 1936
El presidentdel Consell de Ministres, Juan Negrín, exposa els coneguts tres punts per a la “pacificació d’Espanya”

Fa dies que l’Empordà s’ha convertit en l’epicentre d’una República que agonitza de forma irremissible. Arreu de la comarca es concentren polítics i intel·lectuals, des del president de la República, Manuel Azaña, fins als presidents català i basc, Lluís Companys i José Antonio Aguirre. Figueres és un formigueig de soldats i refugiats anònims que deambulen pels carrers amb la mirada fixada en la frontera. A les seves memòries, Julián Zugazagoitia compara la ciutat amb “un immens campament cívic-militar, que resultava impracticable no només per als vehicles, sinó, també, per a les persones”. I, per la seva banda, el cap de l’exèrcit de la República, el general Vicente Rojo, recorda que “fins i tot el fet de circular es convertia en un veritable problema; a vegades calien dues hores per arribar des de l’entrada de la ciutat fins al castell de Sant Ferran”. El drama humà s’incrementa per la pressió constant de l’enemic. De fet, Figueres es convertirà en una de les ciutats més castigades pels atacs aeris, que se succeeixen amb intensitat. El més tràgic es produeix el 3 de febrer, amb un balanç de més de vuitanta morts.

És en aquest context que els diputats i els membres del govern són convocats a la que esdevindrà la darrera sessió de les Corts republicanes. L’escenari escollit és el castell de Sant Ferran, i més concretament el recinte de les cavallerisses; un espai en què també s’amunteguen alguns despatxos ministerials i el comandament en cap de l’exèrcit. L’indret convida a les metàfores. Un corresponsal estranger, Henry Buckley, establirà un paral·lelisme entre la situació política i la seu d’aquell acte: “!Que estranyament apropiat era tot allò! ¡La darrera sessió de les Corts de la República se celebrava en una masmorra! La democràcia, presonera, la democràcia emmordassada, la democràcia torturada!”

La sessió comença a dos quarts d’onze de la nit. L’ambient és gèlid i la foscor només es trenca per la llum dels fars d’un camió, que penetra a través d’una de les portalades. Els carabiners vigilen la sala. Ben a prop, s’amunteguen algunes obres del Museu del Prado. El president de les Corts, l’exrepublicà radical Diego Martínez Barrio, s’asseu al darrere d’una taula coberta amb una bandera republicana. Els diputats i membres del govern que han pogut respondre a la convocatòria ho fan en uns senzills bancs. En total, només hi ha 62 dels 475 diputats escollits el 1936. La resta, o bé han travessat la frontera per no tornar mai més, o bé s’han passat directament a l’enemic o bé han mort. Els assistents són plenament conscients de la transcendència de la sessió. Alguns anys després, Diego Martínez Barrio recordava: “Quan vaig sacsejar la campaneta i es va fer el silenci, una sensació de grandesa i serenitat va omplir la sala en la qual ens reuníem. Qui més qui menys sabia que el seu nom, incorporat a la història, esdevindria lliçó i exemple.”

El punt central de l’ordre del dia és el discurs de Juan Negrín. El president del Consell de Ministres apareix abatut. Segons va explicar un testimoni: “Poques hores abans de la sessió va arribar al castell fatigat, quasi panteixant. Va preguntar si teníem alguna cosa per menjar. Es va asseure a la taula i es va deixar abatre per una crisi de melangia. Se li van entelar els ulls.” Negrín pronuncia el que esdevindrà el seu darrer discurs a territori republicà. En la seva intervenció, llegida a batzegades i amb un deix “d’angoixa indicible”, fa una darrera crida a la resistència i fixa els coneguts tres punts per a la pacificació: la independència d’Espanya davant qualsevol ingerència estrangera; llibertat de la ciutadania per decidir el règim i el destí del país; i, finalment, la fi de les persecucions i les represàlies. Com és prou sabut, el president del Consell de Ministres no tindrà gaire èxit en les seves gestions diplomàtiques i la República s’esfondrarà irremissiblement, sense la capacitat per resistir ni la possibilitat d’enllaçar el conflicte civil amb el mundial. El 7 de febrer, dos dies abans de creuar la frontera, Negrín s’entrevista amb representants del govern francès i britànic, i “admet, per primera vegada, la derrota del govern republicà”; un escenari ben diferent d’aquell que ha descrit durant la seva intervenció a les Corts. L’endemà, les tropes franquistes entren a Figueres; i, dos dies després, arriben a la frontera, al coll del Pertús.

Com s’hi arriba
El recinte és al terme de la Muntanyeta, als afores de Figueres. Per accedir-hi, ja sigui a peu o en vehicle, cal prendre el trencant que hi ha a l’avinguda de Salvador Dalí, poc després del parc bosc. Després seguim per la pujada del castell, que ens condueix directament al recinte. Les visites poden fer-se de forma independent o complementàries: les primeres es fan pel recinte interior, mentre que les altres es fan per l’exterior i els espais subterranis i van a càrrec d’un guia monitor.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.