la contra

Martin Scorsese

Als cines fan l'última pel·lícula del director Martin Scorsese

Scorsese és de la colla de directors americans que arrosseguen amb esforç el pes de la gran tradició cinematogràfica del seu país. La colla de Lumet, Eastwood, Allen, Coppola i Spielberg, directors que vas a veure confiant respirar una mica d'aire i no morir ofegat de pudor de crispeta tonta. Tenir vetada la llengua d'un país només és una mostra de l'ambició cultural del cine que avui se'ns projecta.

Són grans directors, però vas a veure'ls sabent que te la jugues. Ja no és cap garantia, el director. L'últim Allen, l'últim Eastwood, per exemple, no han dit res, cap idea, cap imaginació, res de nou respecte a si mateixos, i amb l'últim Scorsese ha passat el mateix.

No pas perquè no ho intentin. Sembla que s'arrapin atemorits a la seva pròpia obra, mirant més enrere que endavant per por de fallar. Prenem Scorsese. Podria besar-li els peus per Un dels nostres. Va mirar de repetir-la a Casino i després a Bandes de Nova York. Ho va intentar com ara amb Shutter Island prova de repetir Infiltrats. Se'n surt en un aspecte. Al final de la pel·lícula tens un embolic mental irresoluble. Que en part ja es tractava d'això, perquè la intenció és ambiental, Scorsese mira de descriure el desemparament viscut pels nord-americans en l'estat de paranoia dels anys posteriors als atemptats del 2001, tota una ambientació nacional dirigida a assumir una guerra. Una intenció genial si en resultés una bona pel·lícula.

No és que els americans no tinguin la mà trencada amb això de tractar la paranoia. Tota ficció topa, un moment o altre, amb la paranoia, i ells han estat i encara són els reis de la ficció, particularment l'audiovisual. El cine americà va trobar-se involucrat en la paranoia al maccartisme dels cinquanta, és clar, l'època en què Scorsese situa la pel·lícula. Però la història ve de molt més lluny. Ve com a mínim d'un peça condicionada pel descobriment d'Amèrica, ni més ni menys que La tempestat shakespeariana. Un vaixell arriba a una illa. Com a Guantánamo, la realitat d'aquesta illa és autònoma. A Shutter Island, l'illa és directament un presidi per a criminals dements. Anem als clàssics americans de mitjan segle XIX. Poe, El sistema del doctor Quitrà i el professor Ploma. Dos homes arriben en un sanatori mental. El director els guia per la institució. Finalment, els bojos eren els sans i els sans eren els bojos. El tema dóna per a molt. Al cap de deu anys, Melville publica Benito Cereno. Un capità jove puja a un vaixell que transporta esclaus. Alguna cosa passa en aquesta illa que és el vaixell. Cereno, el capità del vaixell d'esclaus, es comporta de manera estranya. La realitat no és la que sembla. Hi ha alguns indicis. Al final es descobreix que Cereno actuava pres pels esclaus. Entremig, la paranoia. Al segle XX, aquestes realitats virtuals passen al món de la ciència ficció. Un món feliç agafa el títol d'una frase de La tempestat. Després vindrà Philip K. Dick, vindrà el Desafiament total, els jocs de rol, l'apoteosi internàutica, Matrix, Second life.

Shutter Island se'ns presenta embolcallada de referències que et fan sentir en un món sospitosament carregat de ficció. Molt de gòtic, de Hitchcock, molt d'aquí i d'allà, autoreferències, rates. Segurament, les parts oníriques són les més aconseguides, com el millor punt de fuga per sortir d'un mateix, seguint el gran mestre de l'escapisme d'avui, que és Lynch. La senzillesa no té res de fàcil. La vida, ja ho diu Quico el Célio, seria molt més bonica si no ens la compliquéssim tant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.