Tant se val que sigui una nit de lluna plena o que hi hagi lluna nova. I l’espai, sense desmerèixer en aquest cas la bellesa del fòrum romà d’Empúries, acaba sent també relatiu. Siguin quines siguin les condicions i l’entorn, Joan Dausà, amb les lletres de les cançons i la seva poderosa veu, acaba sempre per atrapar el públic.

La joveníssima Paula Valls (Manlleu, 1999) va ser l’encarregada de preparar el terreny a Dausà. Va aconseguir crear un ambient íntim amb la interpretació de diversos temes del seu nou àlbum I am (Jo soc), que és en si mateix una declaració de principis. Valls va acabar la seva col·laboració amb una interpretació particular del Que tinguem sort de Lluís Llach. Minuts després, el cantant de Sant Feliu de Llobregat (1978) va sortir a l’escenari disposat a agafar cadascun dels assistents de la mà i transportar-los cap al seu món interior que ha reflectit en el seu darrer treball, Ara som gegants. Un disc que parla d’experiències personals que donen lloc a sentiments universals. La resistència en els mals moments (Caure no feia mal), l’enyorança arran d’un trencament (Diria que eres tu) o els estralls de la malaltia de l’Alzheimer (Obriu-me el cap). Però perquè el concert no es converteixi en un drama, tal com ell mateix va dir, Dausà xerra amb el públic i fa bromes. “El Jo mai mai voleu? Hem decidit que no el cantarem més perquè ens interessa fer promoció del nou àlbum”, va dir, murri. El moment de gresca màxim va arribar amb el darrer bis i La gran eufòria. El concert, l’últim de la sèrie que s’han celebrat a les ruïnes d’Empúries, va començar per Santa Clara i va acabar amb una invitació de Dausà a mirar el cel i contemplar la pluja d’estels, les llàgrimes de Sant Llorenç.