Crítica
Tradició anglesa
La cantant va aportar una expressivitat directa, terrenal
Per tercera vegada ha tornat a Vilabertran la mezzosoprano anglesa Sarah Connolly, amb un concert centrat en lieder de Brahms i Mahler, a més a més d’algunes cançons del repertori anglès. Connolly sembla entroncar amb la gran tradició anglesa de veus greus femenines, amb l’excelsa Kathleen Ferrier al capdavant, Janet Baker, Ann Murray i un llarg etcètera, totes grans liederistes. La cantant ens aporta una expressivitat directa, terrenal, amb una veu avellutada i carnosa, a més a més d’una sempre cuidada dicció.
Com en altres edicions, Connolly va estar acompanyada pel piano atent i fantasiós de Malcolm Martineau. És impressionant veure’l gairebé orant al final d’algunes cançons, quan la música ja volava cap al cel de l’absis de l’església de Santa Maria.
La primera part del concert es va dedicar íntegrament a Brahms i va incloure l’afegit del viola Jonathan Brown en les dues primeres cançons. Però el moment culminant va arribar amb la cançó Feldeinsamkeit (Solitud al camp), quan Connolly i Martineau van aconseguir una comunió total en uns instants d’absolut èxtasi contemplatiu.
La segona part va començar amb els tràgics Kinderstotenlieder (Cançons per als infants morts), de Mahler sobre textos de Rückert. Unes obres doloroses al mateix temps que transcendentals. Connolly, malgrat fer una lectura acurada i detallista, no va arribar a commoció desitjada. L’ús del faristol va esdevenir fatal en aquestes cançons, perquè es va convertir un mur infranquejable entre l’expressió de l’intèrpret i el públic.
El concert va acabar amb una selecció de cançons angleses de Gurney, Bennett i Bridge sobre uns textos força intranscendents que es van agrair després del drama infantil mahlerià. Connolly va fer l’esforç de presentar els bisos en català: una altra cançó de Bridge i el Claire de Lune de Fauré, que va despertar exclamacions d’admiració entre el públic quan va ser anunciat.
