Arts escèniques

Adeu a una actriu de casa

Mor als 90 anys Montserrat Carulla, professional íntegra que va alternar el teatre, la televisió i el cinema fins fa molt pocs anys, sempre implicada amb la cultura i el país

Va debutar el 1960 al Romea, el mateix escenari des d’on es va voler acomiadar el 2013, amb ‘Iaia!’
Compromesa, es va pronunciar sovint per raons polítiques sense menystenir pobles ni llengües

Des de feia un grapat d’anys, Montserrat Carulla rebia els periodistes a casa seva. Aquell menjador (ple d’estanteries amb llibres) amb un lluminós (i silenciós) pati interior de l’Eixample era un perfecte retrat de l’actriu, amb més de mig segle de trajectòria a les espatlles. Tant al teatre com posteriorment a la televisió (i, molt puntualment, al cinema). La humanitat de l’actriu, que ahir va morir a l’edat de 90 anys, traspuava a través del que feia i de la voluntat d’explicar-se bé. De naturalesa optimista, havia assumit les decisions (sovint, les més difícils) per coherència. Havia decidit tornar a Catalunya quan va veure que alguns fills d’actors catalans havien deixat de parlar català. N’és només un exemple. Tot i això, sovint aclaria que sentia la literatura castellana també com a pròpia i que aspirava a una convivència amb tots els pobles, més enllà de les autoritats que van perpetrar violència el 1714 o el 1936.

Montserrat Carulla va començar a prodigar-se pel teatre en el circuit amateur (“Vaig aprendre dels que ho feien bé i també dels que ho feien malament”, deia en una entrevista a aquest diari el 2014). No va debutar professionalment fins al 1960 al Romea, amb Soparem a casa, un text de Josep Maria de Sagarra. Tenia 30 anys i havia de representar una adolescent, i l’autor no ho veia gaire clar. Va ser el consell del fill el que hi va donar el vistiplau (“sempre dic que faig teatre gràcies al Joan de Sagarra, jo!”).

Són innombrables les produccions teatrals de què va formar part. Per exemple, va participar en L’enterrament és a les quatre, de Joan Vila Casas; Mort de dama, de Llorenç Villalonga; La filla del mar, d’Àngel Guimerà; Pigmalió, de George Bernard Shaw; La vídua trapella, de Carlo Goldoni, en l’adaptació de Maria Aurèlia Capmany; Hamlet, de Shakespeare, dirigit per Pere Planella; Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, i Música per a una nit d’estiu, de Stephen Sondheim. Amb la seva filla va interpretar un memorable La reina de la bellesa de Leenane al TNC, on actuava amb força freqüència. Joan Ollé (La plaça del diamant, 2004) l’havia definit algun cop com la seva musa i la intentava incorporar en el seu repartiment de recitals(i si no hi havia cap paper per a la seva edat, li encarregava alguna veu en off): “He de reconèixer que en els últims anys he treballat molt més perquè se m’ha mort la possible competència. En el teatre vas canviant a mesura que creixes. I de ser jove he passat a ser una velleta”, responia amb ironia a aquest diari el 2014.

L’actriu va tenir poca vida al cinema (en relació amb el teatre). Creu que va rebre una certa censura per una peripècia en un dels seus primers treballs: quan treballava a RNE, li van oferir un paper a Surcos (1951), que s’havia de rodar durant un mes. Ella es va agafar el mes de vacances per poder ser en el rodatge. “Quan estàvem a punt d’acabar, vam anar a rodar escenes en un cementiri. Hi havia un cel clar amb núvols blancs. No vam tenir temps de completar totes les escenes i ens van fer tornar l’endemà. Però el cel ja havia canviat i no hi volien rodar res. Vam estar mesos esperant. Jo vaig avisar els de la pel·lícula i vaig tornar [a la feina, que ja la reclamaven]. Ells em van dir que, si ho feia, em posarien una fitxa per impedir que rodés.” Molt més tard, la realitzadora Pilar Miró li va donar un paper a Tu nombre envenena mis sueños (1996). En el primer tall del primer dia de rodatge, es va quedar totalment en blanc. “M’acaben de passar 40 anys per culpa d’una injustícia”, va dir a la directora. Altres films en què va participar són Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn i Costa; El vicari d’Olot (1982), de Ventura Pons; La ciutat dels prodigis (1999), i, darrerament, El orfanato (2007), de Juan Antonio Bayona. Entre molts altres reconeixements, el 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1999, la medalla d’or al mèrit artístic.

Carulla va decidir sortir dels escenaris per voluntat pròpia el desembre del 2013, quan encara se sentia amb energia per aguantar uns quants anys. Sí que tenia desig de continuar-hi fent recitals, sense necessitat de memoritzar. El 2013, havia publicat l’enfilall de records El record és un pont al passat (Ara Llibres). El seu comiat, en tot cas, es va endarrerir dos anys més, a causa de l’obra que el seu fill Roger Peña havia escrit pensant en ella (sense sospitar que volia marxar dels escenaris). A l’hora de la veritat, Iaia! va ser una oportunitat magnífica per a l’actriu i per al públic d’acomiadar-se amb una comèdia fresca que li reservava les millors rèpliques. Volia sortir sense fer gaire soroll fent una breu temporada al Romea, però més tard va sortir una gira per Catalunya i dues estades més en sales de Barcelona, fins al 2016. En la temporada al Borràs, es va produir un senzill homenatge: l’actriu Sílvia Bel li va dirigir unes breus però sentides paraules amb què va fer notar el seu compromís per les dones, per la democràcia i també per la llengua i la independència de Catalunya. Carulla responia: “Quan miro les cares a platea, és com si les conegués, perquè són les del meu poble, que camina cap a la democràcia i la llibertat.”

Veu compromesa

Carulla va prestar la seva veu en benefici de causes justes, com demanar el procés de pau al País Basc, el 2007. També va ser pregonera, amb la seva filla Vicky Peña, en les festes de la Mercè del 2009. Posteriorment, va ser una de les veus habituals de l’escena per reclamar el dret a decidir de Catalunya, proclamant: “Som una nació i jo vull que Catalunya sigui un estat lliure i independent.”

Un rostre imprescindible de la sobretaula a TV3

B.S

Dels 81 treballs de Montserrat Carulla com a actriu en produccions audiovisuals, 58 són a la televisió, segons la base de dades IMDB. Va entrar al món de la televisió de bracet amb el teatre, sovint en obres filmades, com la sèrie de TVE Teatro catalán (1965-1974); va interpretar la Maria Antònia, la dona del protagonista de Bearn, en una de les adaptacions literàries de Novela (1963-1978); va ser l’Evelina a La saga de los Rius (1976-1977)... Però va ser amb TV3 i el boom de les telenovel·les en català, a les quals va estar lligada des de la fundacional La granja (1989-1992), que va adquirir popularitat a Catalunya i va esdevenir gairebé indispensable. Va interpretar la Martina a Secrets de família (1995), la Cèlia a Laberint d’ombres (1998-2000), Teresa Torner a El cor de la ciutat (2000-2008) i la tieta Consol a La Riera (2012-2014).

El discurs

“Soc actriu, catalana i independentista”

Montserrat Carulla

Em presentaré. Abans d’algunes actuacions acostumo a fer-ho. I començo dient: bona nit, soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista. I hi afegeixo: però el meu independentisme no va contra ningú. Admiro la cultura, la llengua del poble espanyol, però l’estimo i l’admiro i la vull al meu costat com a amiga, però com a amiga en llibertat.

Estimats, estimada família, permeteu-me que comenci saludant-vos així, perquè us veig com la família, l’altra família, la de les arts escèniques, que m’ha acompanyat al llarg de la vida i a la qual no em sento lligada per llaços de sang ni per obligacions heretades. Únicament m’uneix a vosaltres el fil subtil d’una passió, la del teatre, que vosaltres i jo vàrem triar, potser, entre d’altres raons, lluitant per superar les nostres inseguretats i la nostra timidesa. Us miro i veig de nou tots aquells vells companys que ja fa anys van iniciar el llarg viatge cap a l’horitzó i que havien triat –com ara ho feu vosaltres– el vell somni de ser feliços i d’ajudar a ser feliços els altres. Mirant-vos tinc la sensació que sou la prolongació d’aquells amics entranyables, que amb una altra fisonomia, però amb la mateixa vocació, em van acollir fa més de 50 anys. La meva vida ha estat la d’una dona treballadora, que va començar a enfrontar-se a la vida als 15 anys i que des d’aleshores no ha defallit. Han estat 67 anys de treball continuat, 52 a dalt dels escenaris o els platós. Detesto la falsa modèstia i per això no tinc cap pudor de dir-me: “Molt bé, Carulla, si haguessis de començar ho tornaries a repetir.” Procuro no mirar gaire endarrere, perquè penso que el passat ja no es pot modificar i que la il·lusió no s’ha de perdre mai, perquè el millor futur pot arribar quan menys t’ho penses, i no solament en l’aspecte personal, sinó també en el social i en l’identitari. I jo, com aquell pensador americà, també he tingut un somni, un somni que voldria que fos aviat una realitat: veure la meva terra justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment.

Gran entre les grans

El món cultural diu adeu a Montserrat Carulla, “una de les grans de l’escena catalana i lluitadora per les llibertats”, que també rep elogis des dels àmbits polític i social
Jordi Camps i Linnell
El vicepresident Pere Aragonès en va remarcar el “talent, la professionalitat i l’entrega”

Tan bon punt es va saber la notícia de la mort de Montserrat Carulla, les reaccions no es van fer esperar, en forma d’allau d’elogis i records, sobretot a la seva figura i trajectòria professionals. Reaccions des de tots els àmbits de la societat, especialment el polític i el cultural.

“Marxa una de les grans de l’escena catalana i lluitadora per les llibertats”, destacava el Departament de Cultura a través d’una piulada, i continuava amb un “deixa un record tan viu que el seu traspàs no el podrà esborrar”. El vicepresident del govern, Pere Aragonès, la va definir com una “actriu brillant de l’escena catalana i dona sempre compromesa: talent, professionalitat i entrega”. Així mateix, la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, va recalcar que Carulla era una “lluitadora infatigable per la llibertat del país”. “No tinc paraules per agrair-li tot el que ens ha donat”, hi afegia.

El líder d’ERC, Oriol Junqueras, també la va voler recordar com una “feminista, com ella mateixa es definia”. “Una pèrdua immensa per al país. Et trobarem a faltar”, sentenciava. També Carles Puigdemont, president a l’exili i membre del Parlament Europeu en representació de Junts per Catalunya, va recollir en una piulada el seu sentiment: “Adeu a una gran actriu i una gran persona, de cultura i de valors profunds, que va compartir generosament. Gràcies per haver donant tant, i tant de temps. En som deutors.”

Entre altres entitats, la Plataforma per la Llengua va recordar que el català ha perdut una ferma defensora i gran activista, a banda de ser una de les seves col·laboradores.

Pel que fa a companys i amics de professió, l’Institut del Teatre va lamentar profundament la seva mort i va destacar el seu mig segle de trajectòria teatral i televisiva, i que es va instruir a la mateixa institució formativa. El Temporada Alta, per la seva banda, va destacar que va dedicar tota la vida a la interpretació i que és un “referent de la cultura i del país”. També la Filmoteca de Catalunya en lamentava la pèrdua: “Una autèntica actriu tot terreny, amb interpretacions d’empremta inesborrable en el cinema, el teatre i la televisió.”

Amb nom propi, dels molts comiats, Joan Lluís Bozzo no es va estar de reivindicar el sobrenom que se li va donar, “la gran dama del teatre català”, i continuava: “En aquest cas, és rigorosament cert. I jo hi afegiria «de la televisió».” El també actor Ivan Benet va fer una piulada en què demanava que tothom es posés dret: “Se’ns en va una gran actriu, lluitadora, generosa, apassionada, sàvia, sensible, companya impagable. Una mestra de l’escena. Recordarem sempre les seves lliçons. Lliçons de vida. Adeu, Montserrat Carulla! Una abraçada molt sentida a la família, a la tribu teatral...” I Joel Joan, no menys contundent, va deixar escrit: “Avui, 24 de novembre del 2020, ha mort l’actriu més gran entre les grans. Dona d’una gran modèstia i ferma defensora de la minoria nacional catalana, de la seva llengua i la seva identitat. Carulla, gràcies pel teu art i pel teu patriotisme. No t’oblidarem mai.”

L’última conversa

Des del camp de la comunicació i el periodisme, destaca la veu d’Albert Om, amb qui Carulla va conversar en la que ha estat la seva última entrevista, fa dos mesos, emesa en el programa radiofònic Islàndia, de RAC1.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.