clàssica
El retorn del mestre
Feia molt de temps, més d'un any, que per raons personals Miquel Farré no s'asseia davant d'un piano per oferir un recital. Hi havia una certa expectativa per veure com havia superat aquesta travessia del desert. La resposta la vam trobar en el primer segon quan, després de llargs aplaudiments del públic que atapeïa la sala d'actes del centre cultural de la Caixa Terrassa, va posar les mans sobre el piano. La nota profunda amb la mà esquerra del primer arpegi ens va situar ja en el clima adequat a aquesta mig dolguda Fantasia K397 que, immediatament, destil·la una de les melodies més pures de Mozart. El mestre, en una exposició calma, amb tot el temps del món, va anar construint el món sonor d'un discurs argumentat que enllaçava músiques de diversos autors. Farré és un d'aquells intèrprets humanistes capaç de tots els matisos imaginables, que et du a l'essència de l'obra dels compositors. Entres en la seva proposta, et submergeixes en el seu món i et desapareix qualsevol distanciament analític. Desapareguts molts, retirats altres, ens en resten pocs d'aquestes característiques. L'inici de la Sonata, op. 110, ja va donar els paràmetres correctes de la metamúsica beethoveniana, i en la qual l'Adagio va ser una pura meravella que ens va dur cap a la fuga esforçada i profunda que caracteritza el final d'aquest monument pianístic. Brahms és un terreny que sembla propici a les característiques de Miquel Farré i el compositor que li ha donat més fama entre la crítica. Ens ha donat versions inestimables dels Opus 116,117 i 119 i ara ens oferia l'Op. 76 integrat per cinc Capriccios i Intermezzos, i ens ha quedat a la memòria l'immaterial Allegretto grazioso del núm. 4.
La segona part es va obrir precisament amb Albéniz, ja que el recital estava emmarcat en una exquisida exposició itinerant que ha produït el Museu de la Música de Barcelona. Amb El Puerto, impecable, Farré ens va donar la seva visió seriosa i serena del seu món. Després d'El Albaicín va passar a oferir-nos dos Nocturns de Chopin, l'Op. 27, núm 2 i l'Op. 48, núm 1, i un exquisit Andante spianato que amb la Gran Polonesa, brillant, constitueix l'interpretat Op. 22. Un concert d'una llargada i una densitat increïbles, com aquells que s'oferien al segle XIX, en què el toucher del mestre i la delicadesa, i també contundència, del seu fraseig va propiciar una comunicabilitat excepcional. Davant dels aplaudiments, va afegir, encara, un altre Nocturn, de Chopin, i Granada, d'Albéniz, que només un mestre com ell es pot atrevir a oferir amb la contenció precisa després de l'ús, abús i amanerament amb què s'ha tocat aquesta obra.
