Tot va començar amb els Lumière

Per entendre-ho cal anar fins al dia en què els Lumière varen mostrar la seva vista Démolition d’un mur i varen decidir fer-ne una projecció invertida. El mur que havíem vist tirar a terra per uns paletes s’aixecava mentre tota l’acció esdevenia reversible. La vista tenia una importància fonamental ja que si el cinema permetia embalsamar fragments de temps, també podia, al mateix temps, alterar la linealitat de la temporalitat, reinventar una altra temporalitat i estudiar la inversió del moviment. La imatge de 1895 podia generar una certa especulació filosòfica, però, en certa manera allò que inauguraven els Lumière no era res més que allò que els historiadors, molts anys després, varen batejar com a cinema d’atraccions.

Chistopher Nolan és un creador de grans espectacles d’atraccions, que tot sovint corre el risc de caure en la pretensiositat i en l’excés. La seva darrera pel·lícula, Tenet, corre el risc de ser acusada de manual de filosofia barata per a adolescents o ser reivindicada com una nova volta de rosca en la dinàmica del cinema espectacle. El debat entre la imatge que pensa i l’atracció es troba en el cor de la seva proposta, però entre les dues propostes la més seductora és la de l’atracció. El mateix Nolan ho deixa clar al començament, quan un dels personatges afirma: “No cal entendre-ho, cal sentir-ho.” Potser si deixem de banda la hiperaccionalitat de manual i ens quedem amb la seva acció portada al límit entendrem les claus de la proposta. Tenet no és una especulació sobre com el cinema esculpeix el temps de la mateixa manera que no ho varen ser les darreres temporades de la sèrie Lost, ni els dos capítols finals de Los Vengadores, en què tots els superherois lluitaven contra els poders del semideu Thanos. Tenet és una pel·lícula que des del seu brillant –i excessiu– artifici planteja el repte de com portar la versemblança per la corda fluixa dins d’un gènere en què les lleis de la gravetat ja fa temps que varen quedar en suspensió.

Tenet cal situar-la dins d’una de les branques creatives més suggeridores del cinema contemporani que tindria la seva principal expressió en un model de blockbusters que interpel·len la seva pròpia condició per transformar-se en nous espais de figuració. Se situa prop de Skyfall, de Sam Mendes; Mission impossible: fallout, de Christopher McQuarrie, o Mad Max: fury road, de George Miller. Cadascuna d’aquestes propostes té les seves peculiaritats però cap es queda en el simple foc d’encenalls. Exploren noves sensacions en el cinema d’acció, en la construcció del moviment i en l’espectacle. Tenet juga amb el model de cinema d’espies i introdueix els elements essencials: un heroi ha de salvar la humanitat, un ésser demoníac vol aniquilar el planeta, una organització coneix els secrets de l’amenaça, l’heroi viatja per diversos espais, s’infiltra, coneix la noia i al final ha de parar un rellotge que marca un compte enrere. Nolan segueix aquesta estructura però la porta sempre al límit, construint la pel·lícula a partir d’un seguit d’escenes d’acció trepidants, al mateix temps que en alguns cops dissenya la seva repetició invertida a partir de la recerca de formes reversibles. El seu objectiu no és el de transgredir o ridiculitzar el gènere, sinó d’experimentar amb el seu potencial per crear noves sensacions visuals i proposar nous laberints narratius que forcin el pacte de la credibilitat de l’espectador i que desemboquin sempre en el límit. A diferència d’altres pel·lícules de Christopher Nolan, en què el pseudoautor s’imposa i anul·la l’interès de l’aposta –Origen, Interestellar–, aquest cop troba més a prop d’allò que havia buscat a El Caballero oscuro (The Dark Knight). El resultat és una pel·lícula que no només salva les sales de cinema dels efectes del coronavirus, sinó que situa els blockbusters en un interessant carreró sense sortida.