Cultura

Emma Suárez

Actriu

“Necessites escollir un lloc que t’identifiqui”

El temps de silenci que ens ha tocat viure, potser era també un temps per mirar-nos cap a dins

Va debutar amb interpretant una nena d’onze anys i a Una ventana al mar, que s’estrena demà després de passar pel Bcn Film Fest, interpreta una àvia greument malalta que viatja fins a una bella illa grega. Els seus personatges recorren un gran arc dramàtic, ampliat ara amb María, que s’enfronta amb la mort. La maduresa li ha caigut bé: els darrers deu anys ha protagonitzat Julieta, de Pedro Almodóvar; La propera pell, d’Isaki Lacuesta; La mosquietera, d’Agustí Vila... Molts l’associem, però, als fantàstics primers treballs de Julio Medem: Vacas, La ardilla roja i Tierra.

No li va fer respecte quan li van proposar aquest paper?
Em vaig sentir molt afortunada i molt agraïda que pensessin en mi per interpretar el personatge de María i per formar part d’aquesta aventura.
Fer d’àvia no la va desanimar?
No, en absolut. La història està per damunt de tot. I penso que cadascú ha d’interpretar els personatges que van amb la seva edat, forma part de la natura, no?
Però és una àvia una mica jove.
Podria ser-ho perfectament. M’encantaria ser-ho. Però no vaig pensar en això quan em van oferir el guió.
Què ofereixen aquests llocs tan bells com l’illa grega a algú en una situació tan dolorosa?
Els paisatges i els espais són determinants per a les experiències personals. Tots escollim sempre un lloc on estar. Necessites escollir un lloc que t’identifiqui, on descobreixis coses. Quan viatges, esculls un destí, i allà et passarà alguna cosa. María elegeix Grècia, en un viatge amb les seves amigues en què descobrirà alguna cosa que era dins d’ella també, que estava adormit. Provoca el despertar d’una dona que s’atreveix a ser ella mateixa, a viure. A viure la seva malaltia amb la llibertat d’escollir com ho vol fer, sense pressió. Això em sembla molt valent, però paradoxalment és una dona que mai no ho havia fet i es considera a si mateixa vulnerable i covarda. A vegades viure una situació límit ens transforma, ens fa aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos, de les nostres capacitats. Com la situació que vivim ara, ens ha obligat a aturar el temps, a prendre un moment de reflexió. El viatge que fa María té bastant a veure amb el que vivim ara, aquest temps de silenci que ens hem vist obligats a viure, potser era també un temps per mirar-nos cap a dins.
Escull una forma de viure o una forma de morir, quan va a l’illa?
És el mateix en aquesta situació que es planteja al personatge, no podem oblidar la seva malaltia. I escull també una forma d’estimar. En tot cas, és un personatge que m’agrada molt, algú que decideix explotar en aquest moment. És molt interessant també la relació que sorgeix amb el personatge d’Akilas Karafisis, Stefanos. Tots dos es necessiten i es complementen, tenen coses per ensenyar l’un a l’altre.
L’amor és una mena de motor que mou les persones i el món?
Jo crec que sí, és indispensable, l’únic important.
La seva amiga, però, diu que en la vida es van restant coses, enlloc de sumar.
No estic d’acord que la vida va restant. Depèn d’en quin sentit ho diguem, però no ho crec; soc una persona que creu en l’esperança, soc optimista.
Com va ser l’experiència de rodar a l’illa de Nísiros?
Per mi l’encontre amb Nísiros va ser molt potent. Aquesta illa és molt especial, té un volcà al centre. La pots recórrer en moto, com en la pel·lícula. És un lloc escollit, per mi s’ha convertit en una mena d’amor platònic, on voldria tornar sempre. I és un personatge més de la pel·lícula, un protagonista. La relació que té amb aquest lloc, el que va descobrint, la terra, la llum, la natura, l’aire... és quelcom que l’ajuda a prendre la decisió. És molt especial, molt recomanable aquesta illa.
És una pel·lícula de colors blaus, però també de grocs.
El director de fotografia és Gorka Gómez Andreu i tenia molt clars els colors que volien per a la pel·lícula. La llum de Bilbao, on comença la història, és més blava, i quan arriben a Atenes hi ha una altra llum que té també a veure amb el viatge d’instrospecció que fa María. Paradoxalment, en contrast amb una dona que s’està deteriorant físicament, tot està cada vegada més lluminós. Això passa amb la vida, no has trobat persones que han situació terrible, o saben que moriran, i els mires i tenen una brillantor especial. Volíem transmetre això.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit