Els pares se separen
Annette Bening i Bill Nighy protagonitzen ‘Regreso a Hope Gape’, premi al millor film del Bcn Film Fest
Veterà i prestigiós guionista anglès nominat dos cops a l’Oscar, per Tierras de penumbra i Gladiator, William Nicholson va viure amb estupor el divorci dels seus pares després de 30 anys de matrimoni. “Tendim a pensar que el divorci és devastador per als nens, però no per als fills ja adults –escriu a les notes promocionals del film–. És fals. Si ja ets adult i els pares se separen, això t’obliga a reconsiderar el que ha sustentat la teva infància.”
William Nicholson té ara 72 anys, però sempre ha portat a dins la dura experiència del divorci dels pares quan era jove, que ha acabat cristal·litzant en Regreso a Hope Gap, la segona pel·lícula que dirigeix en 40 anys de carrera al cinema i a la televisió, molts dels quals per a la BBC. El film s’estrena avui als cinemes després de guanyar els premis a millors pel·lícula i actor (Josh O’Connor) al Bcn Film Fest, celebrat el mes de juny passat.
Grace (Annette Bening) i Edward (Bill Nighy) fa 29 anys que estan casats. Ell demana al fill Jamie (Josh O’Connor) que vingui a visitar-los a la seva casa a Seaford, al costat dels famosos penya-segats blancs de Sussex, al sud d’Anglaterra. Edward té la intenció d’anunciar que se separa i que se’n va a viure amb una altra dona. Creu que Grace no l’accepta tal com és i que ja fa anys que el seu matrimoni va morir.
William Nicholson narra aquesta dura història sense sentimentalismes, amb subtilitat, atent als detalls, prenent com a punt de vista el del fill Jamie (Josh O’Connor), que observa amb consternació l’esfondrament de 30 anys de relació dels seus pares sense entendre’n els motius. El marit afronta la situació amb contenció britànica, i la dona de manera més arrauxada, però sense perdre una certa elegància.
Empatia cap als tres
William Nicholson mostra empatia cap als tres personatges: tots han de gestionar la nova situació, inesperada per a mare i fill, inevitable per al pare. El director i guionista diu que molta gent li ha comentat que ha viscut situacions similars a les de la pel·lícula: “La separació dels meus pares no té res de particular, passa a molta gent.” En tot cas, el film no és autobiogràfic, només inspirat en fets reals.
Probablement a casa nostra és menys freqüent el divorci a aquestes edats que a Anglaterra, però és fàcil veure reflectits en Grace i Edward els ecos de relacions que coneixem de prop i no acaben en divorci, però potser hi haurien d’acabar. En tot cas, al cinema hem vist més divorcis amb nens petits (de Kramer contra Kramer a Història d’un matrimonio i Nader i Simin, una separació), tot i que també hi ha pel·lícules sobre la separació de gent madura com 45 anys, amb Charlotte Rampling.
