Els 100.000 fills de Lluís Llach
En la setmana de la manifestació en defensa de l'Estatut es compleixen 25 anys del concert de Lluís Llach al Camp Nou
Quan, ara fa tres anys, Lluís Llach havia d'oferir els seus recitals de comiat, a Verges, es va impulsar una campanya per intentar que el cantant empordanès digués adéu a un lloc que alguns consideraven més adient: el Camp Nou. Era una qüestió de capacitat, d'evitar que Llach deixés els escenaris davant d'un grapat de privilegiats, però també hi havia una simbologia evident en la proposta. El Camp Nou va ser, el 6 de juliol del 1985, un punt i a part en la carrera de Lluís Llach i, per a molta gent que ho van viure, un moment històric i també un acte de reafirmació nacional. Cent mil persones van assistir a aquell concert, una quantitat que llavors va ser un rècord absolut europeu per a un recital protagonitzat per un sol artista. Deu anys després de la mort del dictador i quan tot just es començaven a insinuar els renovadors aires olímpics del 92, Barcelona tampoc no estava habituada als macroconcerts d'estadi. El de Llach va tenir, com tants altres fets de la nostra convulsa transició, un fort component social i polític i una evident dimensió extramusical. Sense assolir la importància històrica i simbòlica de la gran manifestació per l'Estatut de l'11 de setembre del 1977, el concert del Camp Nou va ser una altra gran manifestació de sentiment catalanista unitari, aquest que ara es torna a reclamar per a la manifestació de dissabte vinent a Barcelona.
Milers d'espelmes
Com mostra el doble disc que es va gravar aquell dia, Llach va obrir el concert amb Venim del nord, venim del sud, i de seguida es van encendre desenes de milers d'espelmes que van crear un ambient únic. També van sonar Que tinguem sort, Un núvol blanc, Abril 74, Amor particular i fragments de Campanades a morts i Ítaca, abans d'arribar al clímax col·lectiu de L'estaca. El cantant va començar sol amb el piano i, progressivament, s'hi van anar incorporant la resta dels vint músics que aquella nit el van acompanyar, dirigits per Manel Camp.
En els seus parlaments, Llach va defensar la utopia com «una de les poques teràpies que tenim». Per introduir la cançó No abarateixis el somni, va dir: «A la ineptitud de canviar la realitat ara se l'anomena realisme i de la impossibilitat d'obrir nous camins en diuen possibilisme». També va ser especialment contundent quan va denunciar la tortura a l'Estat espanyol i la repressió policial al carrer, al mig d'un mar de senyeres i estelades. «El recital va transcórrer amb tota normalitat. Als voltants del Camp Nou només hi havia Policia Municipal a peu i a cavall», recordava Joan Carles Codolà en la crònica del concert que va escriure per a Punt Diari.
Com acostuma a passar en aquests casos, els 100.000 espectadors que aquella nit eren al Camp Nou s'han multiplicat amb el temps: tothom va viure aquella gran ocasió o almenys creu recordar que hi era present. Ara s'ha creat un grup de Facebook titulat Jo vaig estar al concert de Lluís Llach al Camp Nou el 7 de juliol de 1985. El 7 de juliol? Evidentment, 25 anys després, ja no ve d'un dia.
