“L’escriptor sempre té un compromís intens amb la llengua”

És un premi que normalment no te l’esperes, així en principi. El veig com un premi a la meva trajectòria, de fet així ho diuen les seves bases. Un premi a tota una obra, però també a una actitud cívica i cultural, entenc. Un reconeixement per haver participat en la cultura del país durant tots aquests anys, no només escrivint, sinó també anant a biblioteques, centres d’ensenyament, centres cívics, col·laborant en taules rodones, festes populars. És a dir, el que ha calgut en cada moment.

Són unes paraules molt boniques però que penso que també es poden aplicar a molts altres autors. La creació amb veu pròpia és una cosa, des del meu punt de vista, normal en qualsevol creador. La teva veu s’ha de distingir de les altres perquè, si no, no seria escoltada ni vista com a pròpia. Potser ho diuen pel fet que jo començo a escriure sobre les generacions immediatament anteriors a la meva, amb la perspectiva cap enrere de la Guerra Civil i la postguerra més dura. Hi ha un compromís en aquest sentit. És que tot està lligat, perquè el que a mi em fa escriure és que, justament, no acabo de pair el que ha passat. I la manera de pair-ho és escrivint, parlant des del punt de vista individual o fins i tot familiar, no pas d’intentar entendre-ho tot, perquè el que ha passat és molt gros. D’altra banda, tot això tampoc ho podia triar. Em va venir donat.

Tenia aquelles generacions allà davant i veia que la guerra per a ells era com una paret excavada a terra, com una frontera, com una vall insuperable.

La meva generació no vam ser escolaritzats en català. Molts, però, amb unes arrels anteriors, naturalment, ens acabem formant de manera autodidacta i passem fins i tot a ser mestres de català al primer ensenyament. Després de treure’m la carrera vaig fer el pas a l’ensenyament secundari i em vaig presentar a les primeres oposicions d’agregats i catedràtics de llengua catalana, el 1978. És un trajecte d’anys, doncs. L’escriptor sempre té un compromís intensíssim amb la llengua amb què escriu i en el nostre cas, a més, amb una llengua de la qual no havies conegut el que és essencial, que era llegir, aprendre i escriure a l’escola.

El meu pare era un lletraferit. El seu ofici no tenia res a veure amb les lletres, però li agradava molt llegir. Comprava llibres i, per tant, a casa n’hi havia bastants. Quasi la meitat eren en català. La col·lecció A Tot Vent, per exemple, l’anava comprant a poc a poc. Vaig llegint de tot, a partir del que trobo per casa, vaig llegint de manera desordenada. Aquesta és la meva base de català, a part del parlat, naturalment. L’escola era una altra cosa, que no tenia res a veure amb això. Eren monges i en castellà. Quan arribo a Barcelona i vaig per fer el batxiller superior em trobo un bon ambient a l’institut, amb moltes noies que eren del moviment escolta. Les classes, però, segueixen sent en castellà.

En els ambients públics i amb molta gent, com poden ser autobusos, el metro o un supermercat, amb variacions, naturalment, la llengua dominant és el castellà. Això a l’Eixample de Barcelona, no pas en barris que podem pensar que han estat ocupats principalment per famílies vingudes de fora de Catalunya. Percebo en perill la situació del català en una ciutat com Barcelona. En perill de desaparició. Veig que l’ús va a la baixa. I que, per exemple, coses que jo recordo com a ensenyant fa uns anys, quan corregíem expressions com “se m’ha caigut”, els nens petits ho diuen tots. Quasi no tinc força per corregir-los.

Venim d’un món en què les dones estaven invisibilitzades. Això és evident en molts camps i un d’aquests és la literatura. El fet que no hi hagi tantes dones guardonades amb el Premi d’Honor suposo que és també perquè es venia que s’havien donat premis a persones que sobresortien moltíssim, la majoria de les quals eren homes, pel que dèiem abans. Això ha retardat molt la presència de les dones en aquests premis i ara sembla que hi ha l’intent d’arreglar-ho.

Ja està decidit, potser no prou parlat, perquè ha estat una època de moltes qüestions que han impedit tenir una conversa amb calma, però serà a Tremp, al Pallars Jussà.

La meva vinculació és familiar. Hi ha el meu germà, la cunyada, cosins, i tinc un pis a Tremp. També tinc molta vinculació amb el Pallars Sobirà perquè els pares eren d’allà, sobretot amb Rialb, d’on era el meu pare.

Els primers anys de vida són definitius en la formació de la persona, però no solament per la formació escolar, sinó per tot el que està relacionat amb la sensibilitat, amb la natura, amb l’entorn, amb l’aprenentatge dels sentiments, dels més grans. Són anys molt importants, quan d’alguna manera es forma la part clau del nostre interior. Després, és clar, hi ha molta evolució, moltes connexions, diverses que ens poden torçar o no, però aquests primers anys sempre ens remeten a la terra, al nostre origen.

Hi ha hagut de tot. Per una banda, noto que han passat coses, que hi ha hagut un aïllament, que he trobat a faltar amics, que he trobat a faltar la relació més propera amb la família. Això és un pes. Crec, però, que he estat bastant privilegiada perquè la meva feina és en solitari i a casa i, per tant, el fet de no poder sortir m’ha obligat a dedicar més hores a la feina de l’escriptura i la lectura. He llegit molt, he rellegit molt també, i he escrit més que habitualment. La qual cosa no vol dir que tingui producció acabada.

L’origen és en el meu entorn. Per qüestió d’edat conec moltes persones que podrien correspondre a aquests personatges. Gent que ha fet un gran recorregut vital i que, per exemple, en un centre cívic poden conèixer algú. La novel·la sorgeix d’aquesta possible circumstància, d’una realitat bastant notable, i també pel meu interès en aquest tipus de relacions diferents, podríem dir. I la reflexió sobre el fet que pots haver viscut molt, però, mira, queda encara un temps important de vida. Aquest temps molta gent se l’agafa com una rutina. Has fet tot el que calia, has tingut una feina, t’has casat, has tingut fills i has arribat fins aquí, però amb aquest “aquí” que vol dir tenir temps, també tens vida? Aquest seria el plantejament: les ganes que el dia a dia sigui alguna cosa mínimament agradable, interessant i, fins i tot, plena d’afecte, o et conformes amb el confort i si no penso gaire, tot va bé.

Quan vaig començar a escriure, la veu de l’home em va resultar molt directa, molt clara. M’imaginava algú que em digués: “Mira, jo estava desesperat i en un grup de ioga vaig veure una dona que em va cridar l’atenció.” Quan li arriba això, a l’Armand? En una situació de solitud en una persona que és activa, que té moltes ganes de fer coses, que té sentit de l’humor. L’Armand ja està preparat per fer el pas, ja que tampoc ha de donar comptes a ningú de la seva vida. L’Helena, en canvi, que ens explica el que li passa a ella, té més possibilitats de desviar-se cap al passat, cap al sentiment intern, al que ella voldria. Aquesta veu em semblava amb moltes més possibilitats d’explicar un personatge que està confús, que té més dificultats per fer un pas en la seva vida. És una novel·la bastant espontània, malgrat que pugui semblar tot el contrari.

Podria semblar una primera novel·la, però per mi és molt clar que és una novel·la de maduresa. No era capaç d’escriure així fa anys. L’argument és senzill, però alhora projecta cap a temes que són fonamentals.

Sobretot perquè hi ha una part de la vida que ja està acabada. És una part important durant la qual, n’estic quasi segura, tots hem comès errors. Però cal mirar cap al present, en positiu, perquè fer-ho enrere pot arribar a ser una mica destructiu en certa manera. En les actuals circumstàncies hi ha moltes possibilitats de viure de manera vital a partir d’una determinada edat. No amb l’energia de la gent jove, però sí pensant que tenim dret a continuar vivint i fent el que ens fa feliços.

Precisament el llibre planteja aquest dilema. Si avances potser et despenyes, però si et quedes aquí potser t’ofegues. A veure què fas.

Això crida bastant l’atenció, però per a mi és absolutament normal. A mi, de fet, el que m’interessa més són els personatges, reflexionar sobre la vida, i la vida viscuda per persones que en la ficció són personatges. Quan he centrat la història en un petit poble o en persones que han hagut de deixar aquest poble i marxar a la ciutat, que han hagut de canviar radicalment de vida, el que m’ha interessat és com ho han viscut, no tant per què ha passat així, que tothom ho sap. En aquest últim llibre és el mateix: situo l’acció en un barri que podria ser qualsevol altre i que podria ser de qualsevol ciutat. Però és el mateix. A mi m’interessen els personatges i el que porten a dins, què els preocupa, el seu present, com veuen el futur.