Cultura

Crítica

Oblidats a la recerca d’un tresor

Els nens que sobreviuen com poden als carrers, com a víctimes de les desigualtats i de l’abandonament socials, protagonitzen algunes obres memorables de la història del cinema. Luis Buñuel en va dir Los olvidados, títol d’un dels seus més cèlebres films mexicans. També se’n va ocupar el neorealisme italià, com ara amb els enllustradors de botes de Sciuscià, de Vittorio de Sica. Només són uns pocs exemples de quasi una tradició que arriba fins al cinema actual, tot i que s’hi ha d’afegir que a vegades aquests “oblidats” s’han abordat des d’aquella perspectiva que es rabeja en la misèria i explota el sentimentalisme més barat. Sense que sempre hi apareguin com a marginats, els nens s’han fet molt presents en el cinema iranià des de la seva eclosió els últims anys vuitanta. Hi són en films de l’enyorat Abbas Kiarostami i del seu deixeble, Jafar Panahi, així com en altres de la família Makhmalbaf: Mohsen i les seves filles, Samira i Hannah, les quals, malauradament, semblen haver abandonat el cinema o que aquest les ha abandonat. Amb menys poètica que tals cineastes, però amb una manifesta sensibilitat social, també se n’ha ocupat un altre iranià: Majid Majidi.

De fet, Niños del paraíso, la pel·lícula possiblement més coneguda de Majidi en la mesura que va ser nominada l’any 1997 a l’Oscar, té com a protagonistes dos germans que han de compartir les sabates per haver-ne perdut un parell. Passats els anys, amb molts de films entremig que no són aliens al tema de les desigualtats socials, Majidi ha trobat als carrers de Teheran els nens que interpreten uns altres de semblants a Hijos del sol. Nens orfes o amb pares absents o pobres que no poden mantenir-los; també nens refugiats afganesos. Els nens del film, sense que l’Iran sembli que existeixin els serveis socials, fan tasques auxiliars en un garatge i cometen petits robatoris per acabar de sobreviure. Una ficció que, segons el seu director, té referents reals i que es focalitza en Ali, un nen sempre en tensió que, sense pare i amb la mare en un hospital a causa de les cremades en un incendi domèstic en què va morir la seva filla, és induït per un adult a buscar un “tresor” sota un cementiri: un lloc al qual es pot accedir fent un forat des d’un col·legi que, precisament, s’ocupa de nens sense casa. És així que, amb tres amics, s’inscriu en un col·legi que funciona com una ONG i que, amb una finançament escàs, està amenaçat pel propietari de l’edifici que vol desnonar per impagament.

Hijos del sol barreja el drama social i el cinema d’aventures. En tot cas, dedica més temps als treballs dels nens excavant un túnel a la recerca del tresor (una metàfora de la il·lusió de la infantesa condemnada a esvair-se) que a la seva educació. Conté diversos fils narratius amb els seus personatges i a vegades se n’oblida de seguir-los, com és el cas de la mare a l’hospital, d’una nena espavilada que sembla una rèplica d’aquelles que habiten en els primers films de Panahi, d’un professor amic que és empresonat per agredir amb justícia el propietari de l’edifici del col·legi. Va d’un lloc a l’altre, una mica atabalat, com el seu protagonista. Tanmateix, el film es tanca de manera precisa amb els seus millors plans: un espai buit on sona un timbre que apel·la, recordant-se’n finalment, a l’educació (i a tot el que hi va lligat) com una possibilitat, almenys, de no condemnar uns nens a l’oblit.

Hijos del Sol
Director: Majid Majidi
Iran, 2020


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.