Cultura

El senglar blanc s’esvaeix

Franco Battiato, un gran de la música italiana, mor als 76 anys després de mig segle de creació lliure i grans èxits

“No m’és fàcil ni m’agrada definir-me, soc simplement un músic”, va dir Franco Battiato l’estiu del 2008 en la presentació del concert que va oferir al Festival de Cap Roig. Battiato, geni inclassificable i autèntic senglar blanc de la música europea, per únic i excepcional, va morir ahir als 76 anys, a la seva casa de Milo, una petita localitat siciliana, on l’Alzheimer el tenia apartat de la vida pública. El seu últim concert a Catalunya va tenir lloc el 22 de juliol del 2017 al Festival Castell de Peralada. El 17 de setembre del mateix any es va acomiadar dels escenaris al teatre romà de Catània: la capital de la província siciliana on va néixer, el 23 de març del 1945, a la petita ciutat de Riposto.

Battiato va iniciar a mitjan anys seixanta una carrera musical, marcada sobretot a partir de la dècada següent per la llibertat creativa i l’experimentació: molts dels seus discos dels anys setanta estaven construïts a partir de llargs temes amb desenvolupaments instrumentals propis del rock progressiu que triomfava en aquell moment. Però el gran canvi, cap a un concepte de cançó més curta i directa, més pop, va arribar amb L’era del cinghiale bianco (1979) i Patriots (1980), dos discos marcats pel so de la new wave britànica i americana. Sobretot en els anys vuitanta va adquirir força popularitat a Itàlia i a la resta d’Europa; també a l’Estat espanyol, per les seves curoses adaptacions al castellà de cançons que havien estat prèviament èxits al seu país –tota una tradició del pop italià–, com ara L’era del cinghiale bianco, Voglio vederte danzare, La stagione dell’amore, Centro di gravità permanente, Bandiera bianca i Cuccurucucú, aquestes tres incloses a La voce del padrone (1981), un disc que va ser fonamental perquè accedís a audiències massives, pel seu elegant pop tecnificat, sempre amb lletres riques en poesia i missatge. Reconegut arreu com un intel·lectual de la música, en canvi Battiato no tenia prejudicis per acostar-se a noves audiències, encara que fos representant Itàlia al Festival d’Eurovisió, el 1984, en un duet amb la cantant Alice, Il treni di Tozeur. Battiato mai no va diferenciar entre alta i baixa cultura, i predicava amb l’exemple. El 1998 va coescriure els textos del seu vintè disc, Gommalacca, amb el filòsof i poeta Manlio Sgalambro, que fins i tot el va acompanyar com a rapsoda en algunes gravacions i gires.

El poliglota Battiato va cantar també en anglès, francès i àrab, però va fer un esforç especial per acostar-se al públic hispanoparlant, amb discos com ara Ecos de danzas sufí (1985), Nómadas (1987) i el més recent Ábrete Sésamo (2012), un disc que inclou una cançó titulada Testamento , un cant a la vida que comença així: “Dejo a los herederos la imparcialidad, la voluntad de crecer y entender, una mirada feroz e indulgente, para no ofender inútilmente”. I acaba amb aquests versos, ara farcits de significat pòstum: “Y me gustaba todo de mi vida mortal, no nos hemos muerto nunca, y no hemos nacido jamás”, cantava aquest creient ferm en la reencarnació. Home conscienciat que no sabia ni volia callar contra les injustícies i creador en el sentit més ampli de la paraula –ha fet cinema, ha pintat, ha compost òperes–, es pot dir sobretot que Battiato ha viscut i que ho ha fet intensament, a la seva manera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.