Arts escèniques

Crítica

teatre

Absurd i cruel

Insinua Churchill que el món seguirà sent sord i egoista, amb te de tarda o sense

Caryl Churchill manté una endiablada fragmentació en una conversa de quatre amigues, que volten la setantena i que viuen com si el món els segués els peus, però ho dissimulen. Elles en fan prou amb mantenir una conversa intranscendent, aparentment, en una jardí a l’hora del te. Però l’àlter ego de la dramaturga (que interpreta Imma Colomer) descriu un final de civilització tràgic, incendiari, de retorn a les catacumbes. De dolor i ràbia podrida. Impossible de contrarestar. Com una denúncia de canvi climàtic que, ara, ha pres forma de pandèmia Covid-19.

La directora Magda Puyo juga a deixar ben tensats els contrastos. Hi ha la calma del te en una conversa que s’entortolliga recuperant records (i deixant converses a mitges que es reprendran més endavant, com en un futur continu). Són àvies venerables que s’entenen i de les quals resulta impossible seguir el fil argumental. Aquesta conversa dona un to inconfusible. L’espai se situa enmig del res, deixant l’escenari simbòlic isolat per uns marges despullats, tenint la sorpresa d’una llum tètrica en moments puntals del quadre. Mentre el món s’escola embornal avall, les àvies canten Abba, amagant-se en la seva idealitzada joventut. No ho fan amb malícia, només amb ignorància. Tampoc hi podrien fer gaire res més.

Les quatre actrius se serveixen el text com qui es passa la safata de les galetes de mantega. Amb una exquisidesa absoluta. És preciós veure el joc, que es desdobla per moments, com una torrentera de conversa incontrolada que, puntualment, torna a un diàleg comú entenedor. De fons, emergeix una petita trama de la perruquera (Lurdes Barba, el personatge més enèrgic) i la foscor profunda de l’oficinista (Muntsa Alcañiz, també amb reaccions extremes). El personatge de Vicky Peña és el d’amfitriona que fa que tothom se senti a gust, amiga fins a la medul·la de les seves companyes. Colomer i Barba han coincidit, fa molt poc, en una altra peça memorable de senyores madures a l’estampa britànica: Talking heads, tres monòlegs exquisits i d’una comicitat quasi irreverent.

És un quadre quotidià que evoca un món íntim i que es contrasta amb la caiguda al buit de la humanitat. No per deixar de prendre el te i deixar d’arreglar la gespa (un cop s’han arraconat les cadires rescatades de múltiples transformacions del pati) la humanitat deixarà de ser sorda i egoista. Un retrat contundent de Churchill. L’autora inconformista fa llenya de la conversa de te de La cantant calba. Imagina que Winnie, d’Els dies feliços, pot desempallegar-se de la pedra que la va engolint per retrobar-se amb les seves antigues veïnes. El món és absurd.

I només jo vaig escapar-ne
Autoria: Caryl Churchill
Direcció: Magda Puyo
Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba Imma Colomer, Vicky Peña
Dimarts, 25 de maig (fins al 20 de juny) a la sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Margarida Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen