Presència real

Existeix un instant en què el temps sembla aturar-se. És un instant instal·lat en una dimensió beatífica i salvífica. Inefable. Aquest instant va ser el que va emergir, dimarts, a la fi de la interpretació de l’anònim El cant dels ocells que va tancar el concert de la Diada Pau Casals i que va anar a càrrec del duo format pel violoncel·lista Gautier Capuçon i el pianista Frank Braley. L’immens silenci, còsmic i metafísic, assolit en finalitzar la cèlebre peça popularitzada pel mestre del Vendrell deixava una molt bona síntesi del que acabàvem d’escoltar: un dels millors recitals de música de cambra dels darrers anys a Barcelona. I això que hi havia l’interrogant de saber si la construcció del programa, sàviament dissenyat pels mateixos intèrprets i l’assessor de la Fundació Casals, Bernard Meillat, basat en els models de programa del mateix Casals, acabaria funcionant. Dues sonates, Debussy i Beethoven, l’enigmàtica Fantasiestücke, op. 73 de Schumann i petites peces de Fauré, Saint-Saëns, Dvorák i Paganini eren el corpus musical de la vetllada. Més enllà de parlar de qüestions sonores, hem de parlar de com Capuçon s’erigeix en un veritable artista que es fa seves les obres per oferir-les amb una naturalitat espaterrant que arriba a commoure. Estem parlant, possiblement, ja no d’un dels millors cel·listes del moment sinó d’aquell qui, molt possiblement, en els propers anys, s’erigirà en el cel·lista per excel·lència, com en altres èpoques ho han estat Casals, Rostropóvitx, Fournier, Gutman o Tortelier. Tot és qüestió de temps. I si a sobre hi sumem els seus dots comunicatius –amb el micro a la mà tot flueix–, és molt possible que escriure sobre Capuçon sigui fer-ho sobre una autèntica presència real de la música.