“Els personatges de la Gürtel són tots a «La escopeta nacional»”

Jo era amiga personal de Luis Berlanga i la seva dona. Anava moltes vegades a casa seva, a Madrid, a menjar les paelles que feia la seva dona, que eren molt bones. En un viatge dels que organitzava Bocaccio, un creuer pel Carib, recordo que el Luis estava estirat damunt d’una hamaca, estàvem parlant i de cop em diu: “Escolta, tinc un amic que està escrivint un guió i hi ha un personatge que penso que et podria anar bé. Et recomanaré, et sembla bé?” Jo li vaig dir que sí, li vaig preguntar qui era i em va dir “Un amic, un amic.” Al cap d’un temps, em va dir que m’enviaria una cosa, a veure què em semblava, i era el guió de La escopeta nacional i vaig quedar estupefacta. L’amic era ell mateix, escrivia el guió amb Rafael Azcona.

Em va semblar un guió extraordinari. Han passat més de 40 anys i està completament vigent, és impressionant. Quan s’estreni serà la pel·lícula més moderna que hi ha a la cartellera. Els personatges de la Gürtel són tots a La escopeta nacional.

Els personatges de La escopeta nacional són els precursors de la Gürtel i d’altres escàndols de corrupció que hi ha hagut com ara el cas Kitchen. Són els mateixos personatges passats uns anys, ho tinc claríssim. Rafael Azcona i Luis Berlanga eren uns visionaris. Escrivien els guions als bars. S’asseien en una taula en una cafeteria plena de gent i es posaven a escriure.

Sí, el que passa és que era aparentment tímid, però era exactament igual que les seves pel·lícules. Tenia un sentit de l’humor molt peculiar.

Totalment, no hi havia cap pressió. Era l’any 76, crec, quan la vàrem rodar, i el difunt ja era mort, les coses eren diferents. Home, els coletazos, que se’n diu, van durar, el 81 encara hi va haver l’intent de cop d’Estat. Però nosaltres vam treballar amb una llibertat absoluta.

El que ell fa ho feien molt els industrials catalans, i encara ho fan, a un altre nivell. Jo he viscut a Madrid molts anys i ho he vist tota la vida, catalans a Madrid tractant d’arribar al poder, d’aconseguir-ne. Catalunya ven, i han de trobar qui els compri, i això continua igual.

Una senyora em va insultar i em va preguntar per què jo, sent catalana, feia el paper d’una prostituta catalana. Deu ser que no n’hi ha... Vaig quedar estupefacta. Però hi ha d’haver gent per a tot, què hi farem!

Sí, era així, talment. Es va projectar així a Madrid i a tot arreu, amb subtítols. Em va semblar molt bé, una idea excel·lent.

Absolutament, les seves pel·lícules eren com la vida real. Ahir vaig estar a València en un homenatge que li dediquen, i es va comentar que el fet que fos mediterrani era fonamental. Aquests famosos plans-seqüència amb tanta gent no serien possibles. Si fos de Sòria no hi hauria aquesta vibració particular, són pel·lícules formalment fetes per algú molt mediterrani.

Assajàvem molt, és clar. Era fonamental en les pel·lícules de Berlanga, i en particular per a aquests plans seqüència, que tots fóssim uns excel·lents professionals. L’altre dia José Sacristán ho va explicar molt bé en un acte, deia que aquests plans eren com el ballet El llac dels cignes; t’has de bellugar quan et toca, no has de molestar el del costat, has d’anar a una velocitat perquè, si no, el pla perd el ritme... Són plans molt difícils. Una seqüència de La escopeta nacional d’un sopar el vam estar assajant un dia sencer i rodant un altre dia.

Una ganga! Si treballes amb un bon actor, tu ets millor. Si tens davant algú que és dolent, que el mires als ulls i no te’l creus, tu perds la qualitat, perquè no creus el que estàs fent. Arribar al matí al rodatge i trobar-te aquest repartiment, tota aquesta gent tan professional, era una delícia. I tots érem amics, ens coneixíem, era una època en què el cinema era més petit. Gairebé hauries haver de pagat per fer una pel·lícula com aquesta.

Totalment. A l’estranger potser sí, però a Espanya no controles la carrera. Hi ha una anècdota del Fernando Fernán Gómez relacionada amb això. Li van oferir una pel·lícula que era molt dolenta, el seu agent li va recomanar que no la fes, i ell li va dir: “Bé, doncs fem l’altra.” L’agent li va contestar: “És que no n’hi ha cap altra.” I l’actor li va respondre que aleshores farien aquesta. A Espanya no pots triar, només pots escollir entre treballar i no treballar.

Sí, però em vaig retirar de la meva professió perquè m’avorria, només em trucaven per fer de senyora rica i amb caràcter. Em veien així. Després de fer La escopeta nacional, Cría cuervos, del Saura, Retrato de familia, que era un paper dramàtic... podria haver continuat fent papers així, però no, sempre em veien com a les estrenes, que anava ben vestida, intentava anar elegant, una mica sofisticada... Fins fa pocs anys, sempre em cridaven per fer de senyora rica i amb caràcter. Al final em vaig avorrir i vaig decidir no preocupar-me més d’aquesta professió. El que diu Ariadna Gil és absolutament veritat.