Camins vells amb sabates noves

El dia de Sant Jordi de fa uns quants anys, Màrius Serra es va posar dret per dedicar una novel·la seva. Es va recolzar l’exemplar a la zona del diafragma i va escriure una bona estona mentre feia comentaris simpàtics a la persona que tenia davant. Quan li van preguntar pel motiu d’escriure a peu dret, va explicar una cosa així: “Això m’ho va ensenyar en Josep Maria Espinàs, com a mostra de respecte per qui et demana la dedicatòria i perquè així estàs a la seva alçada i quan els parles els mires als ulls. Un mestre.”

Certament, Josep Maria Espinàs sempre –o sempre que ha pogut– s’ha posat dret per dedicar els milers de llibres que deu haver signat al llarg dels gairebé 70 anys de carrera i una setantena llarga d’obres, si situem el punt zero l’any 1953, quan va debutar en novel·la i amb Com ganivets o flames va guanyar el premi Joanot Martorell, actualment anomenat Sant Jordi, que, com a tal, Espinàs també va guanyar, el 1961 amb L’últim replà.

Però si algun a peu ha popularitzat encara més el periodista, cantautor i escriptor és el dels viatges que va fer sol o ben acompanyat, retratant amb paraules paisatges i costums, però especialment persones, mostrant-nos la seva ànima com cap càmera pot immortalitzar.

El primer dels viatges, que ara anomenaríem a ritme slow, que Josep Maria Espinàs va escriure va ser Viatge al Pirineu de Lleida, publicat a l’Editorial Selecta el 1957. En vindrien 19 més. A partir del quart, tots publicats a La Campana, on ell era editor. L’últim que va publicar va ser A peu per Múrcia, el 2009.

La Campana, que va ser adquirida fa dos anys gairebé exactes pel grup editorial Penguin Random House, acaba de reeditar tres dels títols de viatges d’Espinàs. En concret, Viatge a la frontera de la llengua. A peu per la Llitera, L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran i A la taula dels altres. A peu pel Priorat.

“Els A peu... són uns títols emblemàtics d’en Josep Maria Espinàs i també del catàleg de La Campana, alguns dels quals estaven ja fora de les llibreries. Però la idea que en va impulsar la reedició va ser que revelaven una manera de veure i viure el món molt personal del seu autor, recorrent el país a través de la seva geografia humana i no només dels paisatges. Una manera de veure i de viure que hem enyorat durant el confinament, quan no hem pogut trepitjar el país però sobretot no ens ha estat possible apropar-nos a la gent, i aquests llibres de l’Espinàs són justament una celebració d’aquest retrobament amb els camins i les persones”, explica l’editor Joan Riambau.  

Unes edicions, doncs, que posen de nou a l’abast aquests llibres d’Espinàs perquè, segons l’editorial, estan “convençuts que trobaran vells i nous lectors, i ho fan amb unes esplèndides cobertes il·lustrades pel Pep Montserrat i amb un pròleg de la Isabel Martí, que va compartir alguns d’aquests viatges amb l’autor”. Alguns viatges i moltes experiències com a editors, perquè Isabel Martí continua sent editora de La Campana.

Riambau, sobre els criteris de tria dels títols, comenta: “Espinàs va fer tres primers viatges a finals dels cinquanta (al Pallars, al Priorat i a la Segarra) i a finals dels vuitanta els va reprendre i va escriure 17 llibres més.” “Per a aquesta primera tongada de reedicions hem triat dos dels primers títols –L’ultim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran i A la taula dels altres. A peu pel Priorat–, que ens porten a dos paisatges ben diferents del país i ens permeten redescobrir-los, com eren fa més de seixanta anys, i també el Viatge a la frontera de la llengua. A peu per la Llitera, que ens descobreix unes terres menys conegudes i una realitat lingüística.”

Els lectors de l’Avui, que van poder llegir la columna diària A la vora de..., en què Espinàs va mostrar la seva visió del món d’una manera intel·ligent, elegant i afinada, des del primer número, el 23 d’abril del 1976, fins al gener del 1999, ja saben que és un gran escriptor. Tothom que ha treballat amb ell assegura que també és un gran editor. Per tot plegat, a les reedicions només han fet “una revisió ortotipogràfica acurada perquè els llibres no necessitaven cap actualització: es llegeixen com un relat o una crònica que ens descobreix llocs, moments i persones que l’autor ha fixat i que, com es diu en el nou pròleg, dibuixen el «retaule d’un món que s’acaba»”, comenta Riambau.

Avui dia, que molta gent va per la muntanya caminant o en bicicleta seguint el que mana el GPS, aquests llibres poden ser una reivindicació del viatge més intuïtiu i atzarós. “No són guies de viatge ni llibres d’excursionisme. Són els llibres d’un escriptor urbanita que no busca paisatges, vol treure suc de la realitat. Per als viatges a peu de l’Espinàs no cal GPS: són una invitació a conèixer la bona gent dels camins”, matisa Joan Riambau.

Animats per la bona acollida que estan tenint aquestes reedicions, la intenció de l’editorial és anar publicant dos o tres títols cada any fins a esgotar els vint títols. Serà com tornar a recórrer els vells camins literaris i humans de Josep Maria Espinàs, amb les sabates de sempre, però noves.