Molt a estimar, encara

El Grec ha obert les portes, més que mai, a la creació d’Àfrica. Des dels països magribins (de la costa mediterrània a la Sud-àfrica de l’anti-apartheid). El director del Grec, Cesc Casadesús, que ha treballat amb col·lectius com el festival local Àfrica Moment per mirar de tenyir la ciutat de propostes fetes per artistes de casa en què reivindiquen el relat africà a Catalunya, ha reobert la caixa de Pandora de la infrarepresentació d’artistes no caucàsics a l’escena. Carrer Robadors va ser un exemple de repartiment mixt que algunes ONG han considerat d’una certa mirada paternalista perquè tant l’autoria de la novel·la com la direcció i el paper protagonista són d’europeus. Les entitats, que denuncien aquest greuge, no deuen haver escoltat els actors del repartiment que, precisament, celebraven participar-hi i haver-se sentit escoltats durant el procés de creació.

Aquests dies, el Grec ha esclatat la cartellera africana amb múltiples propostes. Com ara Dear Winnie. El KVS (Koninklijke Vlaamse Schouwburg o Reial Teatre Flamenc, de Brussel·les) compta amb un projecte d’integració de les cultures des del 2016, dirigit per Michael de Cock. En forma part l’equip de dramaturgs Gerardo Salinas. És evident que a Brussel·les fa anys que integren diferents cultures a la platea i als escenaris. Per Salinas, el canvi es produeix si es mantenen unes característiques concretes: Abans de res, l’equip artístic ha d’estar disposat a canviar assumint riscos; no sempre s’obtindran bons resultats. Exigeix continuïtat. Cal generar espai per a la professionalització i, per moments, retirar-se per donar-los oportunitats per expressar el relat que porten dins (“Donar l’alternativa també és fer feina; com el silenci també és música en una partitura”). Més enllà d’una mirada de bonisme, cal defensar que la seva mirada té interès des del punt de vista que forma part, ja, de la realitat europea. Perquè és conjuntament que es forma l’Europa del futur.Per poder mantenir el projecte és imprescindible creure i estimar la necessitat del projecte, entenent que el procés pot modificar radicalment les maneres de fer (“el que és diferent no ha de ser dolent per força”). Per acabar, un cop s’ha trobat la veu cal compartir-la amb altres estructures per divulgar-la arreu d’Europa; “no s’ha de tenir por”, insisteix Salinas, que es mostra obert a teixir xarxes amb altres equipaments europeus.El repte és poder conciliar la tradició del teatre de Flandes amb els nous corrents que porten els nouvinguts (de fa més d’una generació, generalment). Una producció de teatre és només una foto que correspon a una projecte (que desenvolupen des de fa dues dècades) i que ja comença a prendre relat de pel·lícula.

Un darrer apunt interessants dels de KVS és conèixer com trien els seus intèrprets: “No ha de ser necessàriament un càsting.” La companyia indaga en l’escena local urbana, i es dota l’escena amb el material amb què se sentin més còmodes. És indispensable prendre el pols de la societat d’avui, “no es pot perdre la connexió amb el carrer”. Per acabar, també cal tenir present que en el teatre no només hi ha actors, i que la diversitat també s’ha de produir de la forma més natural possible en l’equip de tècnics i de diferents càrrecs d’una institució teatral.

Propostes del Grec

Dilluns i dimarts, el cor de cambra del Palau de la Música es connecta amb la dansa sud-africana sota el guiatge de Gergory Maqoma i un grup de cantants del país: Xol isile Bongwana. Zandile Hlatshwayo, Siphiwe Nkabinde, Tshegofatso Khunwane. El coreògraf ha recuperat les partitures escrites del segle XIX del primer cor sud-africà que es va presentar al Regne Unit i als Estats Units per destacar el valor de la seva música. La lectura és reinterpretada, i té una coreografia que, ara, arriba embastada al Palau, un espai en què les muses (que acullen totes les cultures, com queda reflectit en la ceràmica) contrastaran amb el color i el moviment sud-africà.

També és coral el treball de Parole due. En aquest cas, la cantant i dramaturga Odile Sankara s’inspira en el vers d’Aimé Césaire per bastir un muntatge amb actrius de procedència africana establertes a Barcelona. Odile és la germana del que era considerat el Che Guevara africà (que també moriria assassinat).

Brett Bailey presenta Samsó entre demà i dilluns a la Fabià Puigserver. El director sud-africà absorbeix el mite de Samsó i el destil·la per incloure-hi una mirada contemporània amb música electrònica i jazz, com és el cas: “No m’interessa el folklore, sinó fer un espectacle propi.” Coincidint amb la fi de l’apartheid, va copsar la força dels rituals i va decidir indagar en la tradició del seu país, en una comunitat en què s’havia inculcat a veure-ho com dos mons diferents (els blancs i els negres). Avui treballa pràcticament amb actors negres. Compromès políticament amb una societat que, precisament aquests dies, viu una situació d’inestabilitat social (“és la tempesta perfecta”, amb pobresa, corrupció i rivalitat política dins del partit hegemònic), fuig del teatre ideològic tot i que hi incorpora noves mirades. Per exemple, Dalila, que és vista a la Bíblia com la culpable de la sort de Samsó, ell la veu com “una dona valenta que s’arrisca per protegir la comunitat”.El corrent magribí, a més del de Carrer Robadors, s’ha pogut conèixer amb les dues obres de Mohamed el-Khatib. I tenia dues sessions el circ del Grup Acrobàtic de Tànger. Però un cas d’infecció per la Covid va obligar a anul·lar-les.

Pel que fa a produccions amb la immigració a Catalunya, s’han recuperat dos títols de la cartellera: No es país para negras (20 i 21al SAT!) i Paisatges als ulls (P.A.U.), des de dimecres fins al 31 a Teatre Eòlia. I Didier Ruiz presenta un teatre del nosaltres (de dijous a dissabte al CCCB) amb immigrants africans instal·lats fa anys a Barcelona.

La dansa africana ve representada per Nacera Belaza a La Caldera (21 i 22 de juliol), Faso Danse Thêatre (22 i 23) a l’Amfiteatre Grec. Per acabar, Nadia Beugré proposa Legacy al CCCB (29 i 30), un cant dels drets de les dones en què hi intervenen una trentena de dones africanes establertes a Barcelona. Tant del projecte de Didier Ruiz com de Beugré, celebren deixar de ser invisibilitzades, que se les escolti, que se les estimi, en definitiva. Per acabar, Steven Cohen fa una invitació a la vida en un insòlita instal·lació en què ell s’introdueix dins d’una bombolla. Hi serà avui i demà al Macba, en horaris convinguts.