Deixar entrar el monstre

Quan el president del jurat, Spike Lee, va fer-se present a l’escenari de l’Auditori Lumière, en la cerimònia de clausura del 74è Festival de Canes, va donar una pista per intuir que la Palma d’Or estava destinada a Titane, pel·lícula de la francesa Julia Ducournau que s’ha convertit en la primera directora que guanya en solitari aquest premi quasi trenta anys després que, amb El piano, Jane Campion el compartís amb Chen Kaige per Adeu a la meva concubina.

El cas és que el jurat de la secció oficial s’ha atrevit a premiar una obra que, a través d’un cos mutant, encarna la idea que la identitat és diversa i que la resistència social a acceptar-ho crea monstres. Ho fa a través d’un personatge anomenat Alexia, que, interpretada per la pràcticament desconeguda Agathe Rousselle, és una barreja de carn i metall (el titani introduït en el seu cos a causa d’un accident) i que, convertint-se en una assassina en sentir-se rebutjada i a la vegada resistir-se a ser objecte del desig humà mentre ella se satisfà sexualment a través dels cotxes com a màquines, experimenta una transformació de gènere en amagar la seva identitat i ser adoptada per un home (un capità d’una caserna de bombers que, assumit per Vincent Lindon, representa una masculinitat posada en qüestió) que hi vol reconèixer el seu fill desaparegut.

Ducournau, visiblement emocionada, va agrair la concessió del premi al jurat (un cop li va ser lliurat va abraçar un per un els seus membres) afirmant que “havien deixat entrar el monstre” reconeixent la diversitat del cinema i de la vida.

Valorant que, amb el seu segon llargmetratge, la jove cineasta francesa fa una transformació personal de diversos referents, com ara el cinema de Cronenberg o tot aquell relacionat amb “la nova carn”, el jurat possiblement ha estat audaç, però també ha cedit davant una pel·lícula volgudament impactant i transgressora, mentre que, concedint-li només el premi al millor guió, ha bescantat Drive my car, una obra excepcional del japonès Ryusuke Hamaguchi que, a partir d’un relat de Haruki Murakami i inspirant-se en L’oncle Vània, de Thékhov, explora profundament en la complexitat de l’experiència humana.

Drive my car, que almenys ha estat justament reconeguda amb el premi Fipresci de la crítica internacional, és una pel·lícula massa serena, poc estrident, per al jurat presidit per Spike Lee? Ni tan sols ha merescut el Grand Prix, concedit ex-aequo a una previsible pel·lícula moral de l’iranià Asghar Farhadi (Un heroi, sobre els problemes d’un mentider i a la vegada una víctima de les dificultats derivades dels seus deutes) i a la finesa Compartiment núm. 6, de Juho Kuosmanen, que transcorre discretament en un tren que travessa la Rússia en crisi l’any 1989.

El premi del jurat també ha estat ex-aequo per reconèixer el crit de Nadav Lapid contra el “seu” estat d’Israel (Ha’berech) i el misteri d’Apichatpong Weeresathekul, tot i que s’hi sent més en els seus films de fantasmes a la jungla tailandesa que a les muntanyes de Colòmbia que explora a Memoria.

Pel que fa als premis d’interpretació, han donat joc per premiar The Worst Persone in the World, film noruec de Joachim Trier en què Renate Reinsve interpreta brillantment una dona amb dubtes i enganys sentimentals sense que això la converteixi en la pitjor persona del món, i Nitram, de l’australià Justin Kurzel, que a través de l’actor Caleb Landry Jones aborda la personalitat de l’autor de la matança de 35 persones que va tenir lloc a Port Arthur (Tasmània) l’any 1996.

I, finalment, el premi al millor director és per a Leos Carax, que al musical Annette certament demostra el seu talent visual, però complaent-s’hi una mica massa. Potser l’ànima del film és en la música de Sparks, és a dir els germans Ron i Russell Mael, que van recollir justament el premi en absència del cineasta francès, que va cultivant la seva fama de maudit.