Sense ànima no hi ha romanticisme

Lucia di Lammermoor (1835) és molt més que una òpera. És un veritable arquetip. La factura musical assolida per Gaetano Donizetti (1797-1848) amb llibret de Salvatore Cammarano, basat en la novel·la The bride of Lammermoor de Walter Scott (1771-1832), no és una més d’entre les més de vuitanta òperes compostes pel compositor llombard, sinó que ens porta a la construcció del citat arquetip i s’erigeix en una seriosa reflexió sobre la part més fosca del romanticisme. I és que, en efecte, la follia de Lucia la porta a apunyalar el seu marit la nit de noces. La Lucia, d’aquesta manera, esdevé un paradigma i una advertència alhora dels perills que entronca l’aventura romàntica ja no tan sols a nivell artístic, sinó també en el viure i en el morir. Estrenada el setembre de 1835, tres anys després ja havia arribat a Barcelona i és un títol que ja supera les més de tres-centes representacions. Sis anys després de la darrera representació al Liceu, què ens aporta aquesta nova producció de la Lucia?

Diríem que la possibilitat de gaudir d’un dels duos més importants dels que poden escoltar-se en el panorama operístic mundial: la soprano nord-americana Nadine Sierra i el tenor mexicà Javier Camarena. Un duo, per tant, amb denominació d’origen allunyada de la tradició italiana, però que a les mans del director d’orquestra italià Giacomo Sagripanti s’emmotlla amb un gran respecte per l’estil. Ho hem de dir com abans millor. Aquesta Lucia ratifica també l’ascens progressiu d’una Orquestra Simfònica del Liceu que, a poc a poc, comença a mostrar colors i ambients sonors màgics com, per exemple, ho va ser el preludi inicial, que hi ha qui ha dit que és alguna cosa semblant a la traducció musical donizettiana del paisatge escocès. També hi ha una contribució meritòria de la resta del repartiment, on no ens podem estar d’esmentar l’excel·lent Alisa d’Anna Gomà.

Tanmateix, però, malgrat estar parlant de bones veus i un magnífic fer orquestral, què ens passa amb aquesta Lucia di Lammermoor? Diríem que la lectura errònia i confosa que en fa la direcció escènica i coreografia de la polonesa Barbara Wysocka acaba per desdibuixar un magnífic resultat musical que li fa perdre l’ànima. I sense ànima no hi ha romanticisme.