Sense miracles

Ho comentava en la crònica d’ahir: serà difícil que, a banda del seu reconeixement en el palmarès, es projecti en la secció oficial d’aquest festival de Sant Sebastià una pel·lícula d’una categoria estètica semblant a la de Benediction, amb què Terence Davies, a propòsit del dol de l’escriptor anglès Siegfrid Sassoon arran de la seva experiència a les trinxeres de la I Guerra Mundial, torna a demostrar la seva elegància en la posada en escena tot meditant també sobre els efectes del pas del temps. Això no vol dir que no s’hi puguin veure propostes valuoses i interessants, cosa que apunten les pel·lícules presentades ahir a concurs sense que acabin de ser-ho.

Laurent Cantet va aconseguir una certa reputació anys enrere. Només cal recordar que, el 2008, va guanyar la Palma d’Or a Canes amb La classe, que planteja les contradiccions de l’Estat francès, que dona una educació pública notable als joves de les barriades d’immigrants, però no les mateixes oportunitats laborals i socials, cosa que fa que puguin sentir-se comprensiblement exclosos. Amb Arthur Rambo, inspirant-se en un cas real, torna a incidir en aquesta qüestió a través d’un jove escriptor d’ascendència algeriana que, exposant en un llibre el mal tracte a les persones provinents de les antigues colònies i els seus descendents, aconsegueix un èxit sobtat que es posa en crisi quan es revela que, amb una identitat fictícia que correspon al títol del film, ha escrit nombrosos tuits a favor de la violència gihadista, però també portadors d’homofòbia i de masclisme bel·ligerant. Inclosa la crítica als efectes ambivalents de les xarxes socials, tot plegat resulta d’una superficialitat que sembla confirmar que Cantet és un director en davallada.

Veient Du som er i himlen (‘A tu, que ets al cel’), de la danesa Tea Lindenburg, es fa difícil no pensar en Ordet, si més no perquè invoca el mític film de Dreyer amb el tema i la composició d’algunes escenes. En una granja, a finals del segle XIX, una dona és a punt de parir una criatura amb l’amenaça dels pitjors presagis, manifestats en un somni, i l’evidència del perill amb un dolorós embaràs. En la tensa espera, el film es focalitza en la filla gran d’una família que ja és molt nombrosa. Dreyer va ser capaç no només de ressuscitar una morta, a causa d’un part, sinó de fer-ho creïble. Lindenberg no creu en els miracles, però, sobretot, fa evident que el cinema rarament és a l’altura del mestre danès.