Cultura

Javier Bardem

Actor

“En aquest país es justifica gent com Jesús Gil o l’emèrit”

Dinou anys després de triomfar a Sant Sebastià amb Los lunes al sol, Javier Bardem i el director Fernando León de Aranoa hi han presentat a la secció competitiva una sàtira que és en certa manera l’altra cara de la moneda: El buen patrón . L’actor hi interpreta el propietari d’una fàbrica de balances que fa equilibris per tirar endavant en una setmana decisiva per a l’empresa.

El seu personatge, el patró Julio Blanco, diu que les pancartes “no diuen mai res de bo”. Resulta irònic en boca seva, que va ser acusat de “pancartista” per la dreta als anys del ‘chapapote’...
Als Julios Blancos no els agraden les pancartes perquè solen dir coses desagradables sobre ells, o veritats que també se senten i coregen perquè siguin escoltades d’alguna manera. És una grandíssima frase entre moltes altres que ha escrit Fernando. En llegir-ho, vaig quedar admirat de la manera de treure suc de les coses amb elegància i un sentit de l’humor fi, encara que es digui d’una manera populista, perquè el personatge és així.
El treball d’actor té a veure amb l’empatia, posar-se en la pell d’algú, encara que sigui un patró sense escrúpols?
No fa falta empatitzar, no cal que m’agradi en absolut aquest senyor, és una obligació. Quan vaig fer de Pablo Escobar, i molt abans, amb No es país para viejos, arribava a l’hotel remogut, perquè eren un personatges desagradables. Em costava molt, però era interessant de fer-lo per poder explicar la història d’algú amb el poder de Pablo Escobar, com algú va corrompre tota una nació. No cal que t’agradi el personatge, però cal entendre o almenys imaginar les seves motivacions per després poder defensar-lo. Si no, es nota molt si l’actor està jutjant el personatge.
Julio Blanco s’inspira en gent real o va fer un exercici d’imaginació per crear-lo?
Una mica de tot: està basat en la lectura, en comportaments de gent que pot ser més o menys coneguda. No hi ha ningú en concret, però sí que hi ha una mena d’olor, de tuf, que té a veure amb aquests empresaris vinguts a més, de marisqueria, que estan quedant antiquats, però segueixen existint. Un carisma molt trempat, popular, que se celebra molt en aquest país, on es justifica i perdona personatges com Jesús Gil o el rei emèrit. Però també hi ha alguna cosa d’un ferreter que vaig conèixer que es comportava així amb un mosso, no només de grans empresaris. Plantegem què fem amb el poder, amb l’abús, fins a quin punt no ens adonem del mal que estem fent quan ens pensem que som paternalistes i inclusius, però en realitat estem controlant des de dins.
El paternalisme del patró amb els treballadors és necessàriament trampós o pot ser benintencionat?
Quan és tan exagerat com el de Julio Blanco crec que hi ha un fi al darrere, un objectiu de control, de prendre la voluntat de tal manera que l’altre no pugui tenir capacitat de decisió. Però no tothom deu ser com ell. He vist gent amb poder al cinema que és empàtica, amable, generosa... No tots són Harvey Weinstein. Faltaria més, si no, seria impossible!
El poder sempre corromp?
No ho sé, el que sí sé és que tots hem d’anar alerta amb la nostra quota de poder, com diu Fernando, i saber que manegem sensibilitats i vulnerabilitats alienes, que treballem amb els drets d’altres persones. És igual que sigui un propietari d’un vaixell, el noi que posa les canyes o un gran empresari. Fernando no va escriure el guió només per criticar o jutjar l’abús de poder, sinó també per revisar què és el poder, què fa cadascú amb la seva quota de poder. Això és com la xenofòbia o el masclisme, tots sabem què està bé o malament, però per herència social anem actuant i fent comentaris que segueixen alimentant aquests monstres. Cal fer-los fora, però no només de manera intel·lectual, també de comportament. El poder té aquesta vulnerabilitat de no deixar-nos veure’ns des de dins. És com Blanco, té un entorn que l’anima, que li riu les gràcies. És important que sigui algú carismàtic, i això fa que se’l critiqui poc, perquè és molt graciós. El justifiquen dient que és trempat, graciós, proper. Això és molt nostre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Todd Haynes
CINEASTA

“La Velvet és l’equilibri entre Reed i Cale”

SANT SEBASTIÀ

La GIO s’estrena a Temporada Alta amb dos concerts

Girona

Fires a la plaça del Vici

Invitació a l’aventura

Barcelona
Mirador

Jesús, debat dramàtic

Periodista i escriptor

Amb l’equilibri subtil del Fuji

Barcelona
societat

Grans i petits, en els 36 tallers de Barcelona Dibuixa

Rècord de visitants al festival d’arquitectura Open House BCN

Barcelona

El Palau de la Música commemora els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides

Barcelona