L’hora de la reivindicació

Roger Mas és un autor prolífic, amb més de deu àlbums al portafolis, que manté l’hàbit de visitar Girona amb regularitat. En els últims anys, l’hem vist amb la Cobla Sant Jordi; sol en un escenari envoltat de miralls, i fins i tot patint un refredat, amb la seva banda. És un creador polifacètic i conspicu, herald d’una tradició que no es vol estancada, sinó oberta al somni, al món i a les seves fructíferes intercepcions. Per això cal que el reivindiquem.

Dissabte a la sala de cambra de l’Auditori, força plena, hi va presentar el seu últim àlbum, Totes les flors, títol que reitera la inspiració botànica que sempre ha caracteritzat aquest cantautor amb ànima de poeta. Ocupant-se de les guitarres, es va rodejar d’una fantàstica colla de músics, amb el pianista Xavier Guitó i el baixista Arcadi Marcet teixint els embolcalls jazzístics i cambrístics. Es mereix un compliment especial la multiinstrumentista Míriam Encinas Laffitte, excel·lent amb la viola de gamba, el dilruba (un sitar de cordes fregades), així com les flautes i percussions, prestant als temes valuoses versatilitats tímbriques i cromàtiques.

El tema-títol Totes les flors va fer els honors d’una obertura suau enmig de l’obaga. Tot i que no és dels seus temes més inspirats, Mas captivava amb la veu pètria i robusta, variant entre el baix i el baríton en cadenciosa litúrgia. Es van seguir temes més ritmats com Amb la polla i l’ou, Des del pont de la ciència o Mort, qui t’ha mort?, que atesten el solsoní com a creador que no coneix límits estilístics i absorbeix les influències més diverses d’arreu: havanera, bolero, blues, cabaret o les músiques ancestrals, cap fruita escapa a la collita.

En el directe, Mas compta, a més, amb una arma secreta: sentint la platea conquerida des del primer moment, el solsonenc va abandonar-se a la xerrera, alliberant el comediant incidental i entranyable que porta a dins, mitjançant les llargues introduccions explanatòries de les cançons que catalitzaven les riallades del públic.

A poc i poc, el cantautor es va allunyar del nou disc per endinsar-se en cançons més arcanes com ara La caseta d’enlloc, I la pluja es va assecar o El rei dels verns, fins a recuperar en els bisos les proverbials Volant i Llums de colors. El seu discurs també va girar cap a la vindicació de la seva carrera: “Portem 25 anys fent música, 20 dels quals de manera professionalitzada.”

Òbviament, reclamava el seu llegat com a “trobador”, en concordança amb una trajectòria i una personalitat musicalment incòlumes. Després de quasi dues hores de concert, la crida va ressonar en els cors: Mas mereix aquest reconeixement, tal com nosaltres mereixem la seva música.