Cosmètica patrimonial

Moltes preguntes ens podien assaltar a la fi de l’estrena del ballet La nit de Sant Joan de Robert Gerhard (1896-1970). En primer lloc la sana enveja de l’existència, a Madrid, d’un programa musical tan potent com el de la Fundació Joan March, que, liderat pel musicòleg Miguel Ángel Marín, ha esdevingut un model inqüestionable. Ha estat aquesta fundació la que ha liderat la producció de l’esmentat ballet gerhardià i que, aquest cap de setmana, s’ha pogut veure al Foyer del Liceu. En haver-se impulsat des de Madrid, la producció ha estat la pròpia de la sempre magnífica programació marchiana, però això ha anat en detriment de l’enfoc i la concepció de l’espectacle. I la qüestió del títol La nit de Sant Joan, per molt que el pintor Joan Junyer titulés així i en francès la sèrie dels sets esbossos per als figurins, no és erroni sinó que és d’una gran honestedat intel·lectual i musicològica perquè el que hem pogut veure al Liceu ha estat, en efecte, la construcció d’un nou ballet generat a partir dels materials conservats (esbossos, apunts, guions partitures diverses) del que Gerhard i Ventura Gassol, principalment, havien batejat com Les Feux de la Saint Jean. Amb la magnífica Companyia Antonio Ruz i l’entusiasme pianístic de Miguel Baselga, els assistents ens hem trobat amb una lectura més compresa des del món de les avantguardes i el primitivisme europeus que no a la profunda catalanitat d’un “ballet catalan” que, en absència de poder-se estrenar a Catalunya per les tràgiques circumstàncies de la Guerra Incivil, Gerhard va intentar de promoure a Anglaterra amb el títol Soirées de Barcelone. Sense desmerèixer i aplaudint el projecte vist, no és menys cert que se’ns desperten preguntes: ¿la línia de recuperació i exhibició del nostre patrimoni ha de ser només de caire cosmètic, potser per tranquil·litzar la consciència, o ens ho comencem a creure de veritat? Que els lideratges en la recuperació del nostre patrimoni vinguin de fora del Liceu, es diguin Fundación Juan March o La Bottega de l’Esmuc, hauria de començar a fer reflexionar el mateix Patronat del Liceu i als nostres dirigents polítics.