Dolors Farró i Fonalleras
Museòloga i historiadora de l’art, va impulsar la remodelació del Museu Marès, la qual cosa va permetre la catalogació i publicació dels fons
El 22 de febrer del 1991 el Museu Marès va presentar el catàleg més important d’Europa d’escultura medieval. Aquell va ser un punt d’inflexió. Va comportar la resurrecció d’una institució que passava un moment complicat. Darrere de la moguda hi havia una gironina, Dolors Farró i Fonalleras, museòloga i historiadora de l’art, que després d’uns anys com a mestra, el 1974 va entrar a treballar al Museu d’Art de Catalunya. Havia realitzat la tesi de llicenciatura sobre museus d’història, a partir del Museu d’Història de la Ciutat de Girona, que fou editada pel Servei de Museus de la Generalitat. L’any 1985 va entrar al Museu Frederic Marès, que va dirigir entre el 1990 i 1994. Farró explicava que els primers temps no tenia ni fotocopiadora, ni ordinador ni biblioteca i que va ser gràcies al catàleg impulsat per la Fundació Güell i el Banc de Bilbao Vizcaya, que es va donar un nou impuls al centre, la qual cosa va permetre la catalogació i publicació dels fons i un nou discurs ideològic per a la remodelació de l’exposició permanent. Com va escriure el seu cosí Josep Maria Fonalleras: «En un dels seus últims treballs, un pròleg a Efímer Empordà, un excel·lent llibre de fotografies de Jordi Lladó —cineasta, realitzador de televisió, fotògraf: el seu marit—, parlava de la satisfacció que té l’artista en el moment d’«estrenar el dia», potser l’objectiu bàsic del fotògraf: una mena de contacte directe amb la naturalesa. Parlava, també, de la «independència que se sent quan hom sap que ja no es tracta de resoldre amb esperit més o menys rigorós i eficaç un objectiu immediat, sinó de deixar que es vagi concretant aquella perspectiva íntima...». Dolors Farró era, ella mateixa, un exemple d’independència radical.
