Cultura

Imatges del dolor

El CCCB exposa les fotografies guanyadores del prestigiós concurs World Press Photo, amb la pandèmia com a gran tema de l’any però, així i tot, no exclusiu

En l’era de les ‘fake news’, el World Press Photo és “una illa de documents veraços”

No va ser cap sorpresa que la imatge guanyadora de l’últim concurs World Press Photo (amb una participació rècord: hi van competir prop de 75.000 fotografies) fos de la pandèmia. Hi havia moltes maneres d’expressar els sentiments de dolor, impotència i inclús ràbia que va provocar aquell daltabaix inesperat i el danès Mads Nissen va optar per una mirada tendra i esperançadora: la fotografia mostra l’abraçada d’una dona octogenària i la seva cuidadora embolcallades amb un plàstic en una residència de São Paulo.

Nissen va ser un dels tantíssims fotògrafs que van documentar la tragèdia, perquè era el tema de l’any, però també perquè les limitacions per atendre altres realitats van ser majúscules. “Els encàrrecs dels mitjans van caure en picat i les possibilitats per viatjar van ser escasses”, explica Silvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, l’entitat que des de fa disset anys té cura de portar al CCCB de Barcelona les imatges que el jurat del certamen considera que són les millors del fotoperiodisme mundial.

Aquesta dissetena vegada són de 45 fotògrafs de 28 països i s’exhibiran al centre de cultura barceloní fins al 12 de desembre. Els efectes de la Covid-19 dominen el relat gràfic del que va succeir el 2020, sí, però els angles per abordar-los van ser múltiples. Les imatges més crues es van repetir arreu perquè aquell virus desconegut no va fer distincions entre societats riques i pobres. A París, Laurence Geai va entrar amb la seva càmera als vagons de tren habilitats com a habitacions d’hospital, amb tot de llits amuntegats. A Indonèsia, Joshua Irwandi va retratar una víctima que va ser embolicada de cap a peus amb plàstic per a residus tòxics.

“Els fotoperiodistes de tot el món van estar a prop de les seves comunitats i els seus treballs ens parlen d’històries de resistència”, sosté Omedes, que amb el seu equip ha concebut un extens i intens programa educatiu (presencial i virtual a través de la plataforma Filmin) al voltant de la mostra amb el repte “d’ensenyar a mirar críticament”. En l’era de les fake news, el World Press Photo és “una illa de documents veraços”, exclama.

Als Països Baixos, Jasper Doest va convertir en protagonistes de les seves imatges la seva pròpia família confinada i els dos coloms que van agafar l’hàbit de visitar-los cada dia. A Califòrnia, Ralph Pace es va submergir a l’aigua per immortalitzar un lleó marí nedant cap a una mascareta.

Tot i així, no tots els fotoreporters es van resignar a l’aïllament imposat. Pablo Tosco, argentí que també té nacionalitat espanyola i viu a Barcelona, va trobar un bon còmplice per poder fotografiar un dels conflictes més invisibilitzats: la guerra del Iemen. Amb l’aixopluc de l’ONG Oxfam Intermón va entrar en aquest país de tan difícil accés des del 2014, quan va començar l’infern de les armes i dels desplaçaments forçats. Segons l’Unicef, és la crisi humanitària més gran del planeta. Tosco li ha posat rostre de dona, Fàtima, una mare de nou fills que ha de fer una feina d’homes per poder-los alimentar: la pesca.

Que la Covid acaparés la informació és una cosa, que no passés res més el 2020 és una altra, i falsa. El World Press Photo posa atenció en aquest altre món que va continuar. Per exemple, en l’onada de protestes del moviment Black Lives Matter que va desencadenar la mort de Georges Floyd sota el genoll d’un policia blanc. Les fotografies de John Minchillo reflecteixen una indignació ciutadana que no es veia des de la lluita pels drets civils als anys seixanta.

Les xarxes socials en van fer molta difusió. Però no totes les injustícies tenen la sort de disposar d’aquest altaveu. El World Press Photo acostuma a ser una oportunitat perquè els ciutadans descobreixin situacions d’extrema gravetat que no formen part de l’agenda dels mitjans de comunicació, per manca de recursos, desídia o interessos privats. I malgrat això hi ha fotògrafs que volen donar-les a conèixer, sovint posant en risc les seves vides. L’italià Antonio Faccilongo va fer una immersió en les presons israelianes que no permeten que els palestins reclosos puguin veure les seves famílies, només els seus fills menors de deu anys. En les joguines que els regalen hi amaguen esperma per poder fecundar les seves dones.

Una altra història trista és la d’Ignat, un noi transgènere rus que, traït pel seu propi psicòleg, va ser carn d’insults i humiliacions a l’escola. Una de desconcertant, d’història, és la de les nines hiperrealistes que es dissenyen per superar el dol d’un avortament o, el més comú, per l’estrany plaer de col·leccionar-les. Fins i tot obren la boca per mamar i fan olor de nadó acabat de néixer.

Juntament amb Pablo Tosco, hi ha quatre espanyols més (cap català) distingits en aquesta edició, la 66a, que per cert l’any que ve es reformularà: Claudia Reig, Luis Tato, Jaime Culebras i Aitor Garmendia, aquests tres últims en la categoria de natura. Omedes celebra que la fotografia estatal s’estigui fent un nom en aquesta especialitat històricament sota domini d’autors anglosaxons. El més colpidor és el projecte de Garmendia, un viatge a les granges de porcs d’Espanya que prova que el maltractament d’animals és a l’ordre del dia fins i tot en llocs hipotèticament supervisats per les autoritats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.