Cultura

JOAN REIG

MÚSIC

“He viscut entre dos mons: poesia i rock”

M’encanten els localismes, com ara ‘bagatzem’, que el català estàndard s’està carregant. Eixamplem la llengua, no la fem petita
‘Juriol’ parla del meu tiet, que va morir aixafat pel tractor i se’l va trobar el seu germà, el meu pare, que no ho va pair mai

Nascut a Constantí (Tarragonès) fa 58 anys, Joan Reig i Solé és des de fa 36 anys el bateria –i molt més– d’Els Pets, un dels grups més populars sorgits a Catalunya en la segona meitat dels vuitanta dins del boom del rock català, amb una trajectòria tan llarga com impecable que aquesta setmana ha estat premiada amb una Creu de Sant Jordi. Però Joan Reig té també una vida artística a part d’Els Pets, amb altres grups i projectes com ara Mesclat, Refugi i Tàrraco Surfers. El 2018 va publicar el seu primer disc simplement com Joan Reig, a cara descoberta: un EP de sis cançons, La culpa, al qual ara s’ha sumat el seu primer àlbum, Bagatzem, publicat per RGB Suports.

Fins i tot en format CD el nou disc té cara A i cara B. Per alguna raó?
Sempre penso els discos com si fossin elapés, amb dues cares i una durada que mai no supera els 40 o 45 minuts, també en el cas d’Els Pets, perquè em sembla una mesura molt humana que, a més, ha demostrat la seva eficàcia al llarg dels anys. És una altra prova que en l’art hi ha moltes coses que ja estan inventades, i que investigar està bé, però si una cosa nova no ha funcionat, és millor deixar-la.
Però el disc sortirà també en vinil?
Sí, està previst que surti aquest mes de desembre. El problema és que les fàbriques de discos de vinil estan saturades d’encàrrecs. Aquest fenomen és molt curiós, sobretot per a aquells que hem comprat discos de vinil tota la vida: la demanda creixent està provocant que els preus pugin desorbitadament i la indústria s’ho està carregant tot una altra vegada. El capitalisme no n’aprèn mai, de les seves errades [riu].
En tot cas, què diferencia les dues cares de ‘Bagatzem’?
La cara A comença amb Bonica i contenta, una cançó que parla de recuperar el temps perdut i que encomana esperança. I després arriba Un pessic de mel, el primer single, una cançó inspirada en el McCartney més de music hall que està dedicada al meu fill. Ell ara ja té 10 anys, per tant li he fet aquesta cançó ja en temps de revàlida, perquè aquest és un gènere al qual jo em negava, perquè els pares no filtren quan fan aquestes coses i el resultat pot ser patètic. Vaig decidir construir un conte en format de cançó pop, com un últim intent de fer un regal d’infantesa al meu fill. De fet, ell surt tant a la cançó com al videoclip , però el vam haver d’enganyar [riu].
I a la cara B, què hi trobem?
Aquí hi ha més mort, més desassossec, una mirada més cap a dins. Durant el confinament vaig fer un exercici d’introspecció per protegir-me, en un moment en què les xarxes anaven plenes d’informacions contradictòries i que semblava que els músics deixaríem de tocar durant molt de temps. A mi em va desesperar força aquesta situació, així que, tant per tant, vaig decidir fer una mica de mirada interior: a tu mateix, a la teva família, al teu passat, tots aquells mons que tenim més a l’abast. Segurament aquesta ha estat la gran lliçó de la pandèmia, que ha tret tant el millor com el pitjor de tots nosaltres.
Què en va sortir, d’aquest exercici d’introspecció?
Doncs una part amb més de llum i una altra amb més de foscor, com en el disc, i la constatació que també et pots trobar bé quan estàs trist. Quan estàs en un procés de dol, de vegades no tens ganes de distreure’t. I no estic parlant de treure’t el dol del davant, sinó d’afrontar-lo. A partir d’aquestes reflexions he donat forma a una sèrie de cançons sobre relacions humanes, que tenen a veure amb el meu entorn proper, però que són universals. Evidentment, tot això ho plantejo modestament: no soc filòsof.
D’on han sortit les fotografies antigues que il·lustren la portada i el llibret del disc?
Són fotografies de l’arxiu familiar, de la capsa de sabates de la mare, on he trobat molts records, alguns dolorosos.
Com ara la “tragèdia fraternal” de la cançó ‘Juriol’, a la cara B?
Sí, és una cançó que parla del meu tiet, que va morir aixafat pel tractor i se’l va trobar el seu germà, el meu pare. Aquesta tragèdia va succeir el 1957 i va marcar tota la família i especialment la vida del meu pare i de la seva germana, la meva padrina, que no ho van pair mai del tot. Juriol és una cançó que parla de com tancar un procés de dol que va amarar durant anys els records familiars.
En la cançó parla d’una orquestra...
És que el meu pare i el seu germà tocaven a l’orquestra Coïmbra de Constantí, la bateria i la trompeta, respectivament. Actuaven molts diumenges a la sala del casino de Constantí, que va regentar durant molts anys la meva família.
Així que el seu pare ja era bateria.
Sí, però jo no el vaig veure tocar mai. En canvi, ell sempre em va donar suport: la primera bateria me la va comprar ell, una mica d’amagat de la mare, i quan jo tocava amb una orquestrina, als 17 anys, em portava en cotxe a les actuacions. Es deia Josep Maria i va morir fa sis anys.
Veig que no defuig en absolut tractar temes personals en les seves cançons.
D’alguna manera més o menys soterrada, sempre em despullo força a les cançons. Però no a totes parlo de temes tan personals. A La Creu de Salom, per exemple, utilitzo la història i la llegenda d’aquesta antiga creu de terme de Constantí per inventar-me una altra història, que de fet és com si fos una murder ballad o un romanço d’aquells que encara canten Xavier Baró o Jaume Arnella. A la música catalana hi ha molta tradició d’aquest tipus d’històries, com ara El bandoler de Lluís Llach i La cançó del lladre [“Adeu, clavell morenet!”].
Al llarg del disc es van alternant les cançons pròpiament dites amb poemes recitats, embolcallats amb músiques i paisatges sonors. Per què aquesta aposta?
Durant el confinament vaig treballar més la poesia. Un dels poemes que vaig escriure va ser Llaços grocs, que vaig enviar a Jordi Cuixart quan estava a la presó per expressar-li el meu rebuig a la gran injustícia que estava patint, i que després vaig convertir en una cançó. Però altres poemes els vaig mantenir en el disc com a tals, amb músiques de Jorge Varela o paisatges sonors de Roger Conesa, el productor del disc. Crec que al final tot flueix entre poemes i cançons, com si fos un disc conceptual.
La poesia és una passió recent, doncs?
No, fa temps que escric. Per exemple, els poemes de Baix a mar els vaig escriure ja fa temps al barri mariner de Torredembarra, durant dos hiverns que vaig passar allà, en una espècie d’exili sentimental. La resta de poemes que apareixen en el disc són més recents, fruits d’aquella reflexió introspectiva que et deia abans. De fet, fa anys que escric, però no ho ensenyo gaire. Fins i tot un editor que em va dir que, quan tingués una cinquantena de poemes, els hi enviés per fer-ne un poemari, però no en tenia prou i, a més, molts no eren ni poemes ni cançons, així que vaig decidir fer-ne un matxembrat.
La qüestió és no parar de crear, no?
Quan escric és perquè tinc alguna cosa a dins que no puc digerir. En canvi, quan estic content surto a sopar amb els amics. Això fa que tot sovint els meus poemes i cançons tinguin aquest to introspectiu, i de pas m’estalvio diners en terapeutes [riu]. Sempre tinc coses arxivades en una espècie de magatzem creatiu, sentimental i emocional, i ara m’aniran bé, perquè a principis d’any començarem a gravar un nou disc amb Els Pets.
Més que un magatzem, un ‘Bagatzem’...
Sí, a mi m’encanten aquests localismes que el català estàndard s’està carregant, com el gamatzem que també en diuen en alguns llocs del Baix Empordà. A mi no em fa por utilitzar paraules que no entengui tothom. Per exemple, quan vam gravar Pantalons curts i genolls pelats, la cançó parlava inicialment de ginolls, que és com nosaltres en dèiem a Constantí, però en Marc Grau, el productor, ens deia que nosaltres no cantàvem només per als de Constantí, així que ho vam canviar. La veritat és que Els Pets sempre tendim a utilitzar un llenguatge propi i arcaic, perquè la riquesa de la llengua també és això: no la fem petita, eixamplem-la! Quan em diuen que determinades paraules no s’utilitzen al carrer, jo els pregunto: a quin carrer? M’agrada molt la lingüística i investigar aquesta mena de coses de la parla popular, tan rica i variada a tot el país.
En general, els bateries tenen fama d’anar molt al seu aire i implicar-se poc en la dinàmica creativa dels grups. Crec que trenca amb aquest tòpic.
Suposo que sí, perquè el fet de compondre sempre m’ha engrescat molt i no m’han faltat interessos intel·lectuals i col·lecciono singles des de petit. Toco la bateria per influència del meu pare i per haver vist en directe Lone Star o Bruno Lomas, però paral·lelament soc molt fill de la cançó catalana, que em va descobrir els nostres poetes. Jo vaig fer tota l’EGB en castellà i només ens parlaven de l’Arcipreste de Hita i de Jorge Manrique, que també m’agraden, però gràcies a les adaptacions i musicacions de la Nova Cançó em vaig aficionar a la literatura i se’m va obrir tot un món, ric i modern. De fet, jo sempre he viscut entre dos mons: la poesia i el rock’n’roll.
Reig és més rock americà i Gavaldà, més pop britànic?
Tampoc no és exactament així, però sí que és cert que a mi m’agrada molt l’arrel del blues i especialment tots aquells músics blancs que ens han transmès aquesta arrel des dels anys seixanta.
Vostè mateix és un fill dels seixanta.
Sí, vaig néixer el 1963, quan començava la Beatlemania. Però a casa meva s’escoltaven més Machín i Manolo Escobar.
Com seran les presentacions en directe de ‘Bagatzem’?
A diferència del disc, en què han tocat un bon grapat de músics del dream team de Roger Conesa al Camp de Tarragona, en directe serem un quartet, amb els habituals Sergi Esteve a la guitarra i Sergi Carós al baix, més Txabi Ábrego (El Fill del Mestre), també a la guitarra. Encara que en el disc hi hagi altres sonoritats, a mi no m’agraden els samples i volem que tot soni en directe, només amb alguns pedals d’efectes. Serà un espectacle centrat en Bagatzem, potser amb alguna versió d’Els Pets. Estarà molt enfocat a teatres i auditoris, amb un mínim d’escenografia.
Ha anat bé, aquest any que s’acaba?
A nivell professional, prou bé, perquè amb Els Pets vam poder fer la gira que el 2020 va ser impossible que féssim. El 2021 hem arribat a fer una vintena llarga de concerts i l’any anterior en van ser només tres. I en solitari també he treballat bastant. Per tant, hem començat a gaudir força de la normalitat.
El veig optimista, a pesar de tot.
Per a mi una cosa positiva és que es trobessin vacunes contra la covid en relativament poc temps: a mi això em dona fe en la humanitat. Una altra cosa és que aquestes vacunes arribin o no a tot el planeta i que se’n faci negoci. Però a aquells que no es volen punxar perquè diuen que les farmacèutiques en fan negoci, jo els replico: si es fa negoci de tot! I t’ho diu algú que va passar la covid. Jo, si m’escolto algú, és la meva metgessa de capçalera. A qui haig de creure? Als capellans i als polítics ?”

La música, més que un ofici, una gran passió

Quan parlem amb Joan Reig, els últims discos que s’ha comprat són els més recents de My Morning Jacket, Jesse Mali i The War on Drugs, adquirits tots ells a la botiga Shiva Music de Tarragona. Joan Reig i Solé és sobretot un apassionat de la música, molt més que un ofici per a ell. D’Els Pets, el grup que l’ha fet entrar amb lletres d’or en la història del rock i el pop a Catalunya, assegura que ja no sap si quants discos han publicat –i l’any vinent n’arribarà un altre–; de Mesclat, el seu projecte en comú amb Marcel Casellas, Titot i David Rosell, entre altres músics, afirma que mai no es van acomiadar oficialment (“Si fem un dinar, és fàcil que quedem per fer un disc”), i de Refugi diu que li va servir per agafar confiança per cantar sense tenir la protecció de la bateria al davant. Amb Tàrraco Surfers es vesteix de romà per practicar un energètic surf-rock mediterrani. La qüestió és no parar de fer música.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.