L’art en un divan

L’art és una experiència personal. A l’hora de fer balanç de la temporada d’exposicions d’aquest 2021 preferim no fer-lo entrar en cap competició. Amb la veu de deu professionals hem construït un mosaic de valoracions obertes i lliures. El resum del resum podria ser que Perejaume ha donat una de les grans alegries, que s’enyora l’underground dels 70, que el CCCB i La Virreina són les institucions amb les programacions més atractives i que algunes propostes amb recursos modestos han passat la mà per la cara als a priori grans hits.

Victoria Bermejo, escriptora

Us heu fixat com n’és de difícil veure exposicions emmordassats i amb ulleres? Un dels plaers de l’art és respirar-lo, però en sospirar davant d’una obra, les ulleres, amb la mascareta, s’entelen i es produeixen petits cogitus interruptus. La meva selecció: humor- denúncia, memòria i espai. La conferència de Miss Beige al CaixaForum, una artista del carrer i de les xarxes que denuncia tot el que li grinyola. Va vestida de beix i du dins la bossa un martellet amenaçador per si de cas. L’any passat es va presentar a Arco amb una motxilla de Glovo per fer palès el paral·lelisme de la fira amb el mercantilisme ferotge, i fou convidada a abandonar el recinte immediatament. Poques vegades Barcelona ha viscut en un estat de llibertat absolut com en l’època de l’underground. L’exposició del Palau Robert, amb algunes mancances, ens convida a fer un passeig per comunes, músiques, bars, còmics, cinema experimental, drogues i, en definitiva, per una part de la nostra història irrepetible. El joc d’Alberto Peral al Tecla Sala és un repòquer. Amb diferents materials, marbre, fusta, alumini, fang, acer, dissenya un estil arquitectònic que destil·la calidesa i emoció, com si fos un joc de portes a la consciència d’espai que es van obrint al nostre pas. Venen ganes d’acaronar les peces.

Pilar Cruz, comissària i crítica d’art

Les iniciatives que més m’han interessat han estat les que plantegen com volem viure, com treballem i com ens relacionem per superar aquest estrès posttraumàtic que ens ha deixat la pandèmia. Jo voto per les propostes que han potenciat les bases de la vida quotidiana i de l’entorn, i les que han tractat les condicions en què vivim les creadores i agents culturals. L’exposició de la Fundació Miró Tallers compartits. Tres casos d’estudi, a cura de Martina Millà, va ser paradigmàtica d’aquest mirar cap a allò local, cap a la col·laboració i la no espectacularització. Aquest mateix esperit el vaig trobar a la reconversió dels premis Ciutat de Barcelona en beques per a les creadores. O a Va començar amb l’aigua, al barri de Sants, d’Alexia Medici, que reinterpretava i projectava les herències de la microhistòria amb una mirada compromesa. He apreciat el cuidar i el cuidar-se dels grups co- de La Escocesa, el teixit de relacions de resistència que practica La Caníbal, la mirada simbiòtica de Ciència fricció al CCCB o el programa de formació Quan l’afecte esdevé cura, de l’ACCA.

Alexandra Laudo, comissària d’art

En aquests temps incerts i canviants es fa palès que treballem en espais fràgils. Costa temps i esforç iniciar i consolidar projectes, i és fàcil en canvi que es dissolguin amb rapidesa, afeblits per l’adversitat, l’esgotament o la manca de voluntat institucional. Valoro cada cop més el treball constant, exercit des de la vulnerabilitat i el convenciment, lluny de les estridències. Aquest any advers he vist brillar tres artistes a qui vaig conèixer a l’inici de la seva carrera, i que des d’aleshores han anat construint una línia de treball molt pròpia, singular i sòlida: Lúa Coderch amb el seu film Palau de vent (premi a la videocreació 2021), Gerard Ortín amb la videoinstal·lació Agrilogística (La Capella) i, molt especialment, Laia Estruch amb la seva recerca indòmita, marginal, tossuda i lúcida entorn de la veu i el moviment. Valoro molt la coherència i la solidesa de la programació expositiva i les línies d’investigació, que, un any més, Valentín Roma ha desplegat a La Virreina. Celebro el retorn de Green Parrot i la seva programació expositiva altament estimulant, un contrapunt que enyoràvem i que la ciutat necessitava. I concloc mencionant la petita joia que va ser Guardar a fora, l’exposició de Perejaume en diferents espais del Maresme.

Neus Miró, comissària i crítica d’art

La producció, l’experimentació i l’exposició són aspectes necessaris en el decurs de tota la carrera d’un artista. Sovint en el nostre panorama, sobretot en l’àmbit públic, es prioritzen aquestes accions en els artistes joves, sense atendre els artistes consolidats i de mitja carrera. En aquest sentit, em sembla destacable l’exposició de Martí Anson a la Fabra i Coats, on es va poder veure de nou la seva obra en un espai públic. En la mateixa direcció valoro el projecte de Perejaume Guardar a fora, en diferents localitats del Maresme, liderat pel MAC de Mataró. Curiosament és sovint fora de Barcelona on més es troben aquestes iniciatives a càrrec de centres o organitzacions, que a la vegada tenen menys recursos per dedicar-hi, i no només econòmics, sinó també humans. Un altre exemple ha estat l’exposició d’Àngels Ribé, comissariada per David Armengol, al centre Maristany de Sant Cugat. També ha estat una proposta molt interessant l’edició d’aquest any del festival Panoràmic a Granollers, i concretament l’exposició d’Erwin Wurm, pel fet de portar fora de la capital l’obra d’un artista internacionalment reconegut. Una última nota positiva: l’espai que van obrir aquest estiu a Fonteta les galeries Bombon Projects, Nogueras Blanchard i Joan Prats.

Eva Vàzquez, periodista cultural

Una tria és un reflex de les nostres afinitats, i també la imatge invertida dels nostres oblits. En l’any del retorn a la vida, encara que sigui d’aquesta manera provisional i vigilada a què ens estem per desgràcia acostumant, m’han interessat més aquelles exposicions que m’han sabut explicar millor el buit d’on venim, com ara la del fotògraf Guido Guidi a La Virreina (som aquesta via morta, aquella paret anodina), o les dues d’Antoni Campañà al MNAC i al Mume (som també aquest passat ocult que tard o d’hora emergeix), o el luxe igualment doble de retrobar Joan Fontcuberta a Can Framis i a La Virreina, per provar d’entendre els forats acusadors de les imatges. La fotografia és l’art que més se’ns assembla, fins i tot en la mentida, però retindré durant molt de temps una descoberta sensacional com la de Tura Sanglas i Rosa Tharrats al Museu de l’Empordà, i la proesa de fer recerca internacional des del Bòlit de Girona per desentranyar la utopia del restaurant Food de Nova York: ser de comarques té aquests privilegis.

Eudald Camps, crític d’art

En el món de l’art, l’anormalitat continua sent la nota dominant. En aquest sentit, el 2021 tampoc ha sigut un any tan excepcional: ni s’han universalitzat les vendes en línia ni, de fet, el criptoart ha desterrat la matèria o, encara menys, els llocs (museus, galeries, centres d’art), autèntics resilients de tot plegat. Potser el més destacable és que la capital catalana no ho ha estat tant com altres vegades. A banda de la prodigiosa mostra de Núria Güell a la Fabra i Coats, o de la programació exquisida de La Virreina (i amb permís de l’arribada triomfal d’una Elvira Dyangani al Macba que, per cert, tindrà molta feina), la perifèria ha assumit (i absorbit) l’embat: Carme Sais s’acomiadava de la direcció del Bòlit amb una col·lectiva de luxe (Food, la utopia de la proximitat); Perpinyà, amb el seu centre d’art privat a tocar del centre del món, es feia ressò de la millor pintura contemporània amb figures com ara la valenciana Mery Sales; a Amposta, Lo Pati apostava fort per una lúcida Nora Ancarola, mentre que La Panera, a Lleida, es rendia a la intel·ligència visual de Lara Almarcegui... I a Tarragona: la reinvenció de la Biennal gràcies a la tasca encomiable del MAMT (bona feina la d’en Manel Margalef) i la presentació de Vicent Fibla al capdavant del Mèdol (centre d’art de la ciutat) afegeixen llum i esperança a un paisatge, insistim, que no és més sinistre que de costum...

Fito Conesa, artista

L’aigua bull a 100 graus, a partir d’aquí la màgia desapareix. L’esdevenir gas fa que s’esfumi, s’expandeixi. Barcelona torna a bombollejar. Espero que la flama la mantingui per sota dels 100 molt de temps. Del 2021 em quedo amb projectes que recuperen la nostra història recent i s’enfronten a les coses que vibren en freqüències invisibilitzades: tant Dani Gasol a Chiquita Room com Antoni Hervàs a La màscara no menteix mai (CCCB) aborden l’invisible, l’altre, l’oblidat o el directament apartat. Seguint en aquesta poètica destacaria Aire, d’Olga Subirós, per a la Biennal de Venècia. El projecte aborda en clau musical i numèrica la problemàtica que les noves partícules i la deriva tardocapitalista dibuixen en el que respirem. Malgrat aquesta grata sensació de bombolleig encara hi ha arrítmia, no hi ha uníson, però crec (desitjo) que el 2021 ha estat un any de canvis que marcarà els ecosistemes culturals futurs.

Oscar Guayabero, curador, editor i paradissenyador

Aquest any ha estat estrany, no hem deixat enrere el que esperàvem i tampoc hem estat capaços de generar una nova realitat que s’adapti a la situació d’emergència i pre-colapse en què estem.Les exposicions que més m’han interessat han estat aquelles que, ja sigui mirant el passat o el futur, intentaven visualitzar altres escenaris possibles a un futur probable, que és poc engrescador, per dir-ho suaument. Cronològicament: Emergència! Dissenys contra la covid-19, al Museu del Disseny, cuinada durant el confinament, recollint projectes que els dissenyadors feien de manera urgent i voluntària per intentar donar un cop de mà. La Virreina ha tingut un bon any i Beuys segur que ja sortirà. Per mi, el descobriment va ser La violència il·lustrada, de Nanni Balestrini. Vaig sortir enlluernat amb el seu treball. Potser la que m’ha fet rumiar més és Ciència fricció al CCCB. El tàndem Donna Haraway i Lynn Margulis ens obliga a replantejar-nos molts apriorismes sobre la nostra relació amb l’entorn. El CaixaForum té la facultat de fer bones exposicions que al mateix temps desactiven capacitats transformadores d’allò que mostren. L’univers de Jean Prouvé, coproduïda amb el Pompidou, no és una excepció. Acabaré amb L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70, de Pepe Ribas, al Palau Robert. Un treball molt personal i per tant opinable, però que en tot cas ens fa pensar en com vam perdre aquella sensació de que tot era possible i tot estava per fer. Tot el contrari del blockbuster sobre Banksy, un producte pensat per ser consumit sense perill.

Francesc Miralpeix, historiador de l’art

En temps de reivindicació d’abraçades, les anomenades experiències immersives virtuals s’han consolidat més que mai. Al marge de l’esperada mostra sobre Gaudí, Els colors del foc. Hamada-Artigas, enfornada a l’interior del MNAC, ha estat un autèntic regal. Al mateix museu, el poderós atrezzo aeri de Francesc Torres a la sala oval intimidava les mostres d’Antoni Campañà i d’El Museu en perill, ben plantejada però potser massa comprimida. Per descobertes, però, el muntatge inquietant d’Anna de Matos a la Casa-Museu Duran i Sanpere de Cervera; l’atreviment de Sílvia Planas a Les coses que foren del Museu d’Història de Girona, i el brillant discurs d’Íngrid Guardiola al Bòlit amb Cap a les deus, que cal lligar-lo amb la fèrtil gramàtica de Perejaume al Maresme. No vull passar per alt el peculiar planisme de Lagar-Begué al Museu d’Art de Girona, ni Goula, la sacsejada creativa de Lafon & Rierola a l’art de jugar i rememorar al Museu de la Pell de Vic. En canvi, L’escola d’Olot. Una fake news amb 150 anys d’història als Espais Volart ha estat justament això: un engany.

Artur Ramon, historiador de l’art, antiquari i galerista

Aquesta temporada artística encara ha estat molt condicionada per la pandèmia. Però, en una situació tan complexa, curiosament les propostes que més m’han impactat són les que s’han fet amb pocs recursos. Els petits formats m’han semblat més estimulants que no pas els grans projectes en què s’han esmerçat més esforços. Destaco Miró-ADLAN a la Fundació Miró, Hamada-Artigas al MNAC (a Ricard Bru li haurien de donar el premi al comissari de l’any, també per la mostra d’Otagaki Rengetsu al Monestir de Pedralbes) i Tàpies als 30 a la Fundació Tàpies. La nota positiva de l’any la poso a la Generalitat per haver donat un suport decidit al sector en uns moments tan difícils. La negativa és per al Ministeri de Cultura. Havíem progressat molt per tirar endavant un canvi en la llei de patrimoni i per abolir les taxes d’exportació, i de cop s’ha paralitzat tot. En definitiva, resistir és el verb que haurem de continuar utilitzant fins que no veiem la llum.