La recuperació d’un gran maleït

En qualsevol àmbit de la creació sempre hi ha autors que sense ser els més cèlebres del seu àmbit sí que són molt celebrats pels seus companys. Antoni Calonge (Caldes de Montbui, 1956-Barcelona 1988) pertanyia a aquesta categoria. No va ser dels més populars entre el públic de la revista de còmics El Víbora, però sí que va ser una referència per als altres dibuixants de la mítica publicació. Calonge va morir jove, una d’aquelles malediccions dels anys vuitanta, i la seva obra com a dibuixant de còmics, il·lustrador i pintor, àcida, càustica, visionària i, alhora, poètica, podria haver quedat en l’oblit, si no fos perquè Rosa Maria Calonge, la seva germana, en remenar molts dels seus papers, esbossos i dibuixos va arribar a la conclusió que amb tot allò calia fer alguna cosa positiva, que situés en el segle XXI un llegat ocultat pel pas del temps.

El resultat és el llibre Calonge. Genial y maldito, publicat per Trilita Ediciones, en què, a més del seu perfil professional i personal, trobem una bona selecció d’historietes, il·lustracions i treballs pictòrics.

Tot i que a la portada signa com autora Rosa Maria Calonge, l’obra conté col·laboracions literàries com ara les del galerista Francesc Mestre, que escriu “L’art va ser per a Calonge un refugi al llarg de la seva autodestructiva vida i el perfeccionament tècnic, una autèntica obsessió”, d’Àlex Mitrani, que analitza el caràcter tràgic de l’artista, i d’Antoni Guiral, que fa un relat de la seva trajectòria com historietista. També hi intervenen Juan Bufill, Miguel Gallardo, Rana i Roser Pintó i hi ha una pinzellada del dibuixant Josep Maria Beà.

Rosa Maria Calonge, que fa el relat vivencial de l’autor, explica força anècdotes de la infantesa compartida amb el seu germà. Una és important perquè marca la fascinació de l’autor pel dibuix i el còmic: “El pare va decidir que, a banda del seu ofici d’ebenista, li calia estudiar alguna cosa per donar un nou rumb professional. Va anar a estudiar a Barcelona a la tarda, i arribava tard, quan ja dormíem. El divendres podíem esperar-lo i una d’aquelles nits es va presentar amb el Cavall Fort, publicació a què s’havia subscrit. Això va ser molt important per al meu germà.”

L’estil de Calonge era distorsionat, amb volums no sempre proporcionats, el que l’apropava a un realisme molt més directe que el físic, el dels grans conflictes de l’ànima que ell va patir. L’editor de Trilita i també llibreter especialitzat, Albert Mestres, explica: “Cada mes, quan arribava El Víbora a la llibreria, el primer que feia era buscar la seva historieta. Em fascinava.”