El canvi en la dicció

Hi havia una manera de dir poesia que va envellir de sobte quan Gabriel Ferrater va començar a publicar la seva. Aquest canvi de dicció, que amanyaga i al mateix temps trasbalsa, que afalaga la tradició mentre per dins hi juga i la rebat com si res, és la gran contribució d’aquest poeta que amb tres llibres en va tenir prou per afirmar una veu que va enlluernar la seva generació i continua alimentant les que han vingut després. Per tal de mostrar-ho, el festival Ara Poesia de Girona va convidar dimecres dos poetes que l’havien conegut prou bé, Marta Pessarrodona i Salvador Oliva, i dos de nascuts quan ell ja era mort, Maria Callís (per mitjà d’un vídeo, confinada a casa per la covid) i Jaume Coll Mariné, a confrontar la seva pròpia poesia amb la de l’autor de Reus, moderats pel comissari de l’Any Ferrater, Jordi Cornudella. Amb l’aula magna de la Casa de Cultura plena (quin poder que té encara la poesia, quin amor que convoquen vora seu els poetes bons, vius o morts), Maria Callís, en la distància, va brindar una de les lectures més carnals i inspiradores de l’obra de Ferrater (una vida moral que respira per dins del poema, que ajuda a palpar-lo i obrir-lo com una magrana), amb el regal afegit de la prosa inèdita ‘Maria de les arracades d’or’, escrita a redós de ‘Maria’, de Ferrater, d’aquell “Jo com un vent, jo insistint amb el vent”. També Jaume Coll va admetre que el seu primer poema va ser “escrit sota l’impuls de Ferrater”, i Salvador Oliva, que va llegir la ‘Cançó del gosar poder’ (una demostració de com transformar els verbs modals, gairebé accessoris, en els dipositaris del sentit, com va dir Cornudella), va declarar la seva admiració per la intel·ligència i la bondat d’un autor molt present en la seva poesia, també en el colpidor ‘Insistència dels morts’, encara que assegurés que és dels menys ferraterians. Pessarrodona, que va compartir amb Ferrater els quatre anys darrers, va afegir el sentit de l’humor a les seves qualitats (“ha estat la persona més divertida que he conegut, i la que m’ha desesperat més”), i va llegir el poema que ell li va dedicar i el que va escriure ella per acomiadar-se’n, amb poca fortuna: “Aquells texans eren irresistibles.”