Neutralitats en perill
L’historiador Maxi Fuentes analitza l’impacte i el debat que la Gran Guerra va tenir en països neutrals allunyats de les trinxeres, com ara Espanya i l’Argentina
Maxi Fuentes, doctor en història contemporània i professor a la Universitat de Girona, on també dirigeix la càtedra Walter Benjamin, fa temps que investiga i escriu sobre la I Guerra Mundial. Ara, amb la voluntat expressa que aquest sigui l’últim que dedica sobre el tema, ha publicat la versió castellana d’un llibre seu editat a l’anglès fa un any, España y Argentina en la Primera Guerra Mundial. Neutralidades transnacionales, amb el qual analitza l’impacte que la Gran Guerra va tenir a dos països que es van mantenir neutrals durant tot el conflicte. Un estudi amb el qual vol deixar enrere la idea generalitzada que aquests països neutrals van tenir un pes relatiu en el conflicte i que, en tot cas, quan s’estudia una guerra mundial d’aquestes característiques també cal explicar què passa als països neutrals.
Sobre per què l’Argentina i Espanya, Fuentes pren aquests països perquè com explica comparteixen una sèrie d’elements que els lliguen –molt més amb altres països neutrals com poden ser Suïssa o Portugal–, així com amb els que estan en guerra. El llibre emfatitza aquests aspectes que els interrelacionen, com poden ser la immigració –amb grans colònies catalana i gallega a l’Argentina– o els debats polítics que es produeixen i impacten tant a un costat com a l’altre, destaca l’autor.
El llibre pivota sobre tres conceptes: la neutralitat i el que suposa això –“qui defensa la pau realment i la vol, al costat de quin bloc t’has de posar per defensar-la? (França i Anglaterra o Alemanya)–, la nació i qui la defensa en realitat –“en el sentit que escollir amb quin bloc es comparteixen afinitats vol dir qui defensa realment Espanya, l’Argentina o Catalunya”. “Concretament, l’Estat espanyol queda dividit en dues parts, hi ha territoris com el català, que són molt més marcadament pro França, i, esquemàticament, també es pot arribar a la conclusió que els sectors polítics de dretes estarien més a favor del bloc alemany, i els sectors més liberals i republicans, més a favor de França. A l’Argentina això no és tan clar”, apunta.
A l’últim capítol, s’analitza com al conjunt d’Europa la Gran Guerra no va acabar el 1918. Les seves petges es van expressar en les dècades posteriors. En aquests processos, com subratlla, “la radicalització que va esclatar el 1917 va ser fonamental per al desenvolupament de l’extremisme polític posterior a l’armistici. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) n’és un exemple”. La història no es repeteix, però sí que permet elaborar paral·lelismes.
Llegint llibres com aquest un pot analitzar millor conflictes internacionals del passat i actuals. Sense anar més lluny, la guerra d’Ucraïna.
El Día de la Raza neix el 1917
L’octubre del 1917 és oficialment l’any en què s’institucionalitza el Día de la Raza, a l’Argentina del govern d’Yrigoyen. És l’any següent, el 12 d’octubre del 1918, quan Maura l’instaura a l’Estat espanyol. És llegit durant la guerra com una manifestació de patriotisme transnacional: “d’hispanisme, una hispanidad encara no amb les connotacions fatxes que tindrà després quan es recuperi”, apunta Maxi Fuentes, que hi afegeix que “s’entén en clau de la defensa de la neutralitat, una sintonia pels dos governs que ser neutral és defensar la pàtria. En canvi els actors que demanen trencar relacions amb Alemanya es queixen que no es pot fer servir el concepte de raça per justificar una posició política equivocada”.
