Crítica
teatre
Ambiciosa aventura
La peripècia mana massa; les cançons donen color sense encallar l’acció
La companyia Lazzigags s’ha atrevit a adaptar un conte fantàstic de Joan Perucho, amb la guerra carlina de fons i l’ombra d’un amor desgraciat d’un vampir. La complicitat de Marc Sambola ha permès posar-hi música (amb tres músics en directe), que va de l’èpica de lluites al descobert al rap més còmic del general, mig posseït pel dimoni. És una posada en escena ambiciosa d’una aventura que respira millor per a un públic preadolescent. El repartiment juga molt bé els seus trumfos.
En la convulsa Catalunya del 1840, amb baralles per quin és el monarca ideal per al progrés i el desenvolupament de la societat catalana de l’època, la novel·la del 1960 de Joan Perucho posa un vampir a Pratdip. El personatge combrega amb el romanticisme de l’època (tot és urgent i s’ha de viure amb intensitat) i es combat la raó amb la fe i les creences de llegendes. Antoni de Montpalau viu la contradicció dramàtica en aquesta situació, al costat de la seva cosina (una antagònica mordaç) i la jove i tendra Agnès d’Urpí.
En la peça falten girs (metateatrals o no) que dotin de major complexitat els personatges. Ara, mana massa la peripècia, que complementen amb una cançó que, això sí, aporta color sense encallar l’acció: la trama avança també a través de balades romàntiques i amb un espai prou enginyós, amb un element que va transformant-se de carruatge i llit a cofre de secrets. Es reforça amb projeccions d’il·lustracions prou aparents i una petita tarima per refermar l’èpica de les lluites. Egos Teatre va jugar amb Rudiggore o la nissaga maleïda des de la comèdia més cafre, deixant l’aventura i el misteri en segon pla. Com a La monja enterrada en vida, de Nao Albet i Marcel Borràs, la clau de grand guignol li aportaria una mirada desinhibida i contemporània i s’estalviaria haver de dependre de les claus d’una road movie més aviat plana.
