“Amb el cinema no salvarem la vida de ningú”

Ho vaig saber. Em va passar una cosa que no deixo de lamentar: al seu moment no vaig poder acompanyar la pel·lícula perquè estava fent teatre quan es va estrenar. Després va passar el que va passar arreu, a Espanya i, particularment, a Barcelona. Me’n vaig assabentar anys després. Vaig trigar sis o set anys a tornar a Barcelona des de l’estrena, que els vaig passar fent teatre a l’Argentina. Amb Eusebio Subiela vam rodar El lado oscuro del corazón 2 i en gran part a Barcelona. Una nit vam anar a espiar als Verdi, en una sessió golfa de dissabte. Deu anys després, encara la passaven. Volíem saber quin públic hi anava i, davant la nostra sorpresa, era públic de 20 anys i escaig. Continuava tenint el públic jove que va tenir en l’estrena. Durant molt de temps va ser una pel·lícula per a públic jove. Va deixar una empremta important i particular.

Sí, i força intens. Em va fer molta il·lusió, el projecte, perquè explicava una història que em ressonava. D’alguna manera, he viscut aquests viatges laborals en gires de teatre. Això que s’hi explica, l’enyorança d’aquests viatges i d’aquests llocs, del que potser et va anar bé o malament, però vas compartir amb la gent que estimes, em semblava molt atractiu. Hi havia alguna cosa que em ressonava, i després, parlant amb en Jorge i la Mercedes també, sabíem de què parlaríem. A més, ja teníem una relació, no només laboral. En Jorge i jo ens coneixem de fa molts anys, hem estat socis i hem passat anys recorrent el país. Fins i tot aquí a Barcelona vam estar uns anys fent teatre.

Sí, relaten un viatge, i la vida n’és un. Em sembla molt atractiu parlar del que es parla a la pel·lícula, del que es va perdre i es vol retrobar, des de la comèdia. En aquest cas, s’hi barreja la nostàlgia, el record alegre del passat i l’humor, amb diverses mirades. No sempre recordem un mateix fet de la mateixa manera. Un recorda el que vol recordar.

De petit ja n’escoltava. El meu pare n’escoltava, i també els meus avis. A la meva àvia materna li agradava molt i em parlava dels seus cantants preferits... De manera que, quan tenia 20 anys, havia escoltat més tango que qualsevol noi d’aquesta edat. Al cinema em va anar molt bé, perquè vaig fer diverses pel·lícules que tenien a veure amb el tango. M’agrada escoltar tangos, m’agraden algunes lletres i cantants.

Sí, hauria de ser així, però les coses importants no sempre acaben bé. Està bé reflexionar sobre això. No crec que el cinema compleixi cap funció més que aquesta, fer reflexionar, pensar les coses d’una altra manera. Però amb el cinema no canviarem el món, no salvarem la vida a ningú. Tot i així, ajuda a acomodar algunes coses de l’esperit, de l’emoció.

Sí, és clar. Com qui la troba assegut mirant un partit de futbol. A mi m’encanta anar al cinema sol, entre setmana, d’hora. Hi ha poca gent i vull veure les pel·lícules al cinema. Les que em perdo em costa molt veure-les a casa, sol, a la televisió. La cerimònia del cinema en sala és una forma de felicitat, també.

La pel·lícula travessa diferents estats. Pot provocar tristesa. Valoro més la teva opinió que la meva. Vam fer una pel·lícula entre tots perquè la gent la vegi i la disfruti. No soc gaire de condicionar la gent perquè la vegi d’una determinada manera. Jo sé el que volíem explicar, però no crec que sigui important per al públic saber-ho. M’agrada que provoqui emocions, però que em diguin quines ha provocat, no dir jo les que volia provocar. Em sembla més atractiu que l’espectador expliqui què li provoca la pel·lícula. Si no, és un viatge d’anada, només, el meu viatge cap a l’espectador. I la tornada? És més important la tornada, la seva opinió que la meva.

A l’hora de treballar, no canvia de cap manera. Un amic em deia que em canviaria la vida, i jo li contestava que primer l’havia de rodar, que potser me la canviava a pitjor. A l’hora de filmar, ni Pedro Almodóvar pensa en el que vindrà després. Jo volia fer bé la meva feina i, si ho aconseguia i la pel·lícula estava bé, probablement em canviaria la vida. Com així va ser. Me la va canviar. Però no poso el carro per davant del cavall.

No. Jo he fet més de cinquanta pel·lícules i la majoria no han funcionat. Si no fos així, seria Daniel Day-Lewis. La majoria de coses que un fa té menys transcendència del que desitja, i que una pel·lícula no funcioni no és necessàriament per a mi un fracàs. Per suposat que prefereixo que la vegi la major quantitat de gent possible. Si no, no es guanyen diners per poder tornar a produir i el cercle virtuós no es produeix. Però, més enllà d’això, valoro el trajecte, l’experiència.