Sílvia Munt retrata les lluites feministes de la transició al País Basc
Ja fa molts anys que Sílvia Munt (Barcelona, 1957) va optar per impulsar les seves pròpies pel·lícules. “Em vaig dedicar a escriure i dirigir per explicar les històries que em pertorben amb la meva mirada –explica en una entrevista a El Punt Avui–. Afortunadament, la mirada de les dones està sent escoltada, és un moment molt diferent de quan jo vaig començar a dirigir, que érem mitja dotzena de directores.” Las buenas compañías reflecteix justament aquest canvi: és una història protagonitzada i dirigida per dones, des de la seva mirada. Relata la història d’una noia de 16 anys que, en ple estiu del 1977, viu noves emocions i s’implica en el moviment feminista, marcat per la lluita a favor de l’avortament. Sílvia Munt homenatja amb el film el grup de dones d’Errenteria que van ajudar-ne més de mil més a avortar entre el 1976 i el 1985.
“Quan fas una pel·lícula busques explicar un tros de vida que creus que la gent, veient-la, tindrà ganes de veure, d’emocionar-se i fins i tot de transformar-se –comenta la cineasta–. Com a dona que pertanyo a aquesta generació, penso que al cap d’unes dècades, amb una mica de distància, està molt bé tornar a explicar tot allò que havíem perdut i pel que vam començar a lluitar una altra vegada.”
El projecte neix de Jorge Gil Munárriz, el coguionista d’aquest film i director d’un curtmetratge anterior sobre les dones basques que anaven a avortar a Biarritz. Sílvia Munt hi ha abocat també experiències personals: “En aquesta època tenia divuit anys, també hi ha part de la meva història, l’explosió que vam viure per tornar a tenir els drets que s’havien perdut.”
Traspàs generacional
Fer aquesta pel·lícula, que té com a protagonistes les joves actrius catalanes Alícia Falcó i Elena Tarrats i la basca Itziar Ituño (la policia de La casa de papel), “és un petit homenatge a totes les dones que van lluitar, una tasca que ha estat molt invisibilitzada”. “Era una època en què no teníem por. La generació d’ara potser té una mica més de por: al futur, a no arribar a final de mes, al treball precari...”
Considera important explicar-ho: “És necessari sobretot per a les generacions joves, és com passar un relleu, explicar d’on venim. És fonamental saber-ho, el feminisme no comença ara. Va començar en una època en què la grisor era absolutament implacable i veníem d’un silenci molt sinistre. D’allò que vam començar a cridar fa dècades comencem a tenir-ne resultats ara.”La pel·lícula, que ha passat pels festivals de Màlaga i pel BCN Film Fest, també reflecteix “el pas cap a l’edat adulta durant un estiu en què passa de tot, des de cridar per la llibertat fins a transformar-te com a persona”. Reivindica per damunt de tots el valor de la solidaritat: “Ja vaig fer La Granja del Pas sobre els desnonaments i penso que la solidaritat és l’únic que ens pot salvar. La individualitat ens fa molt més vulnerables.”
