Antònia Font, ídols de proximitat

Quan l’any passat Antònia Font van fer al Primavera Sound el seu primer concert de retorn, l’expectació, naturalment, era important, però no és el mateix actuar en un festival on més de la meitat del públic és de fora que fer-ho en un altre, com va ser ahir el cas del Cruïlla, en què un 97% dels espectadors, segons dades facilitades pels organitzadors, són catalans i un 82% tenen més de trenta anys, percentatges amb els quals és molt probable que el cançoner de Joan Miquel Oliver hagi format part d’allò que se’n diu “la banda sonora d’unes quantes vides”.

El novè concert –tercer a Barcelona– d’Antònia Font d’ençà del seu retorn va córrer el risc de quedar deslluït per un d’aquells mals endèmics dels grans saraus: una bona part del públic aparentment més motivada a explicar-se la vida a crits que no pas a prestar una mica, ni que sigui una mica, d’atenció al que transcorria a l’escenari. Però, al final, els mallorquins van sortir victoriosos del Cruïlla gràcies a l’entrega d’un Pau Debon que, ahir, pobre, va suar la cansalada i un repertori molt robust de 25 cançons, la primera de les quals, com als altres concerts de la gira, Un minut estroboscòpica, primer dels quatre temes de l’últim disc que van poder-se escoltar, i, l’última, Viure sense tu, després de la qual la banda va fer-se una d’aquelles fotos amb el públic al darrere de la qual quan siguin vells presumiran. Van sonar Darrera una revista, Mecanismes, Dins aquest iglú, Astronauta rimador, Batiscafo Katiuscas, Alegria, Wa Yeah!, Calgary 88... i altres cançons de les quals la majoria del públic, amb algunes famílies al complet, se sabia tots els versos. Antònia Font reapareixeran al setembre a Maó i a Girona i, a continuació, caldrà veure si tanquen la paradeta uns altres deu anys o si s’inclinen més pel gustet que deu comportar tocar, com han fet aquest últim any, davant audiències realment massives.

Si dimecres al Cruïlla van dominar les sonoritats urbanes; dijous, les llatines, i divendres, les del rock; la quarta i última jornada, ahir, del festival va ser un reflex del ben conegut eclecticisme del Cruïlla, on força artistes catalans (Suu, Stay Homas, Renaldo & Clara, Pau Vallvé) i de la resta de l’Estat (Leiva, Amaia) van actuar en algunes de les millors franges horàries. Suu va versionar Blaumut (Pa amb oli i sal) en clau tecno com ha fet recentment amb els bascos Zetak i va convidar Carlos Sadness a cantar Barcelona Tropical. “Fa cinc anys que faig concerts i m’alegra veure-hi gent diversa que estima de formes diverses i que s’ha creat un espai de seguretat”, va dir orgullosa abans d’acomiadar-se amb Temazo.

El Cruïlla ha reunit aquest any 76.000 espectadors –4.000 més que l’any passat– i, tot i que, a diferència d’edicions passades, ja no hi actuen colles castelleres, s’ha fet valer com a “festival diferent”, que és com el definia ahir el seu director, Jordi Herreruela, amb diferents propostes d’art urbà, capgrossos desfilant entre el públic, parades no únicament de marques patrocinadores, sinó també d’entitats com ara Òmnium Cultural i accions com per exemple les que l’han convertit en el primer festival de gran format a abastir-se al 100% d’energia renovable.