La Mila arriba a la casa d’estiueig familiar d’una localitat (no s’anomena, però, per les localitzacions, posem-hi que és l’Escala) de la Costa Brava. Ho fa per instal·lar-s’hi i fer una nova vida amb el seu company Marcel (Oriol Pla). Quan la parella intenta fer sexe, ella no pot davant de la incomprensió d’ell, que és més masclista del que es pensa. Què passa en el cos de la Mila i què li ha passat? Quina memòria emocional (i, és clar, també sexual) té aquest cos de dona on (re)apareix una urticària nerviosa? Posant-hi el propi cos com a actriu, la directora de Creatura , Elena Martín, fa que la Mila s’immergeixi en records de quan era nena i adolescent per buscar-hi un perquè.

Tot i que s’hi nota la mà precisa en el guió de Clara Roquet, aquesta recerca en el passat (Mila Borràs i Clàudia Dalmau encarnen el personatge, respectivament, a la infantesa i l’adolescència) pot semblar que configura una estructura narrativa una mica mecànica: com si cada flashback contingués una clau explicativa d’un bloqueig. Tanmateix, allò que va revelant-se és una resposta que va més enllà del personatge per fer present la repressió, els prejudicis i tabús que han provocat que tantes dones estiguin en conflicte amb el seu cos: el fet que tocar-se incomodi (aquesta és una pel·lícula que afronta situacions incòmodes amb valentia) perquè els adults no hi veuen un joc sensorial amb el cos, sinó que hi projecten una mirada que ho perverteix; la burla i fins la condemna moralista a les noies que no reprimeixen el seu desig sexual. I tantes altres actituds, malgrat tot perseverants, a les quals Elena Martín oposa la voluntat de reconciliar-se amb el cos que sobretot passa per una mateixa. També per desmentir alguns records.