Les diferents sonoritats de Safo

Safo és un mite. Va existir una poetessa lírica, apassionada i amb èxit. I el que ens n’ha arribat és més llegenda que realitat. Versos escapçats que Christina Rosenvinge s’ha dedicat a cosir, donant-hi forma i reinterpretant-hi la música, la melodia, que el temps ha enterrat. Perquè Safo de Lesbos cantava els seus poemes. Rosenvinge va girar fa un any amb una obra de teatre, Safo , algunes cançons de la qual ha complicat en el seu nou disc, Los versos sáficos , polint així un projecte artístic amb nom de dona. Feminista? Sí, però des de la recuperació, la de la memòria de les dones, i no la reivindicació.

Amb una posada en escena d’estètica vermella esclatant, el concert de dissabte a la nit a l’ Auditori de Girona va significar l’estrena a Catalunya del disc. Acompanyada per Amaia Miranda a la guitarra, Irene Novoa al baix, teclat i cors i Xerach Peñate a la bateria, cal mencionar-les per la seva excel·lència musical i de complicitat amb l’estrella. Rosenvinge cus Safo amb elegància, candor i passió atorgant a cada vers el so més adequat en aquesta ressignificació musical i poètica. És, doncs, un disc de sonoritats diverses. Des de la delicadesa baladista de La manzana, interpretada a l’escenari amb Rosenvinge i dues de les seves “pupil·les sàfiques” a manera de tres gràcies, o la lleugeresa, d’un positivisme naïf, de Pajarita, amb la qual Rosenvinge evoca i invoca la musa que ens deixa orfes de creativitat, fins als esclats gòtics de Fragmentos , com si P.J. Harvey entonés els mots misteriosos, encanteris, que un dia va escriure Safo i que Rosenvinge endolceix. Contra la épica és l’única cançó del repertori que es pot ballar en una discoteca del polígon. Irònica, així ho va dir Rosenvinge, vestida de lluentons, empàtica però conservant aquella aura especial. Entre melodia i melodia, la cantant madrilenya i al·lèrgica, es guaria amb un esprai d’una primavera massa avançada. Un concert plaent.