Cultura

la crònica

Visita de la vellíssima Girona

A mi em feia una certa ràbia no haver estat mai a Girona. Bé, vull dir a la primera Girona, la que s'encastellava sobre la roca de Sant Julià de Ramis. La que vigilava el pas del Congost, entre l'Empordà i la plana del que seria Girona i Salt. Va ser amb l'exposició De Kerunta a Gerunda que va muntar el Museu d'Història que vaig descobrir l'origen preromà de més enllà del Ter dels antics gironins. De manera que aprofitant que un ponent discret asserenava el cel i augurava bones vistes, ens enfilàrem a Sants Metges. Al cim, certament, les restes del vell poblat ibèric, les muralles romanes, el mirador refet i envoltat de nous camins, i la vista extraordinària que s'estén des del Canigó fins al Montgrí, que posa en primer terme el Far, Rocacorba, les Serres... fins al Montseny. I el joc de camins es nuen i desnuen a la petita vall, entre Campdorà i Sarrià de Ter. I els polígons industrials, com taques grises en el tapís tardoral dels pollancres i els campanars presidint veïnats.

L'excursió és gratificant. Si les excavacions i els treballs –subvencionats una mica per tothom, des de l'Ajuntament fins a la Unió Europea– són prou suggeridors, no es pot deixar de parar atenció a l'església romànica, al castell actual –que va servir fins fa poc per criar-hi bolets i que aviat podria ser un centre d'art– al vell nucli urbà, ara abandonat.

De la Kerunta, a mi em feia certa gràcia el nom, que posa en evidència un altre exemple del quer, el roc, que tantes petjades ha deixat a la nostra geografia –i del qual he parlat més d'una vegada. M'interessava perquè donava suport a la meva idea que Girona venia de roc, de quer. Querunda, palatalitzada. Però, és clar, que els historiadors –Nolla, Vivó, Palahí– em desplacessin en un tres i no res la situació de la ciutat, desautoritzava la idea d'una Girona nascuda de la pedra que li és tan característica. El quer de Querunda no era la roca de Girona. M'agradava la idea d'una Gerunda ciutat de la pedra, amb un mític Gerion com a primer picapedrer. Les hipòtesis tenen això, que de vegades es confirmen però sovint s'han de matisar o abandonar. De tota manera, em sembla lògic que es mantingués el nom antic del poblat ibèric quan, de fet, només se saltava d'un quer a l'altre, com en el joc de l'oca.

Més aviat haurien de preocupar-se els defensors de la segona part del nom. Si Girona era a Sant Julià, com expliquen que agafi nom del riu Undar –avui Onyar– que queda ben lluny del pas del Congost? La hipòtesi era engrescadora: Quer-Undar, “pedra sobre l'Onyar”. Caldrà deixar que els experts afectats trobin la manera d'explicar l'aparent contradicció.

Tot plegat perquè als romans ocupants els va convenir una Girona nova.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.