La dosi diària de desastre

Un gos vell no lladra inútilment i sense causa; les paraules dels prudents solen ser de pes”, diu un dístic medieval. No dic que no hi hagi paraules de pes dites pels prudents, però ens hem dotat d'una estructura social que amplifica els lladrucs inútils i sense causa, i no parlo només de l'esplendor de la collonada, que a mi em sembla més instal·lada i universal que no ha estat mai en tota la història. No: em referiré a un tipus de discurs en principi no pas fora de lloc ni injust, però que per acumulació acaba produint un efecte que no crec que sigui el pretès pels emissors, i del qual se'ls pot fer responsables no per insídia ni per maldat, sinó, jo diria, per inadvertència.

Des de fa temps, les primeres planes dels diaris i els noticiaris de les televisions són un mostrari de desgràcies de l'àmbit col·lectiu: xifres d'atur en alça, xifres de recessió imparable, rebaixes de les agències de qualificació, exigències de la Merkel, admonicions de ianquis i xinesos, mentides del govern, previsions catastròfiques de la UE, caiguda del PIB, fracàs de polítiques pal·liatives, hecatombe del sector immobiliari, barbàrie en el sector financer, xifres de rendiment escolar que situen el país a la cua del món soi-disant civilitzat, cataclisme del sector turístic, recomanacions restrictives, o més aviat amenaces dels gurus, judicis de polítics per corrupció, d'alts personatges per robatori, de jutges per prevaricació, desmentits de qualsevol expectativa optimista, i en aquesta línia diverses coses més.

Ho serveixen els noticiaris del migdia i de la nit: cada dia desastres per dinar i per sopar, per primer plat, per segon plat i per postres, i l'endemà igual, i l'altre, i l'altre, i l'altre. Les úniques alegries són anecdòtiques, i encara en aspectes marginals de la vida. Cal reconèixer que la comesa no és fàcil. Després d'anys de brega amb l'obscurantisme imposat des del poder, i havent-s'hi generat pulsions de control paternalista, quasi psicòtiques, cap a la població, està fora de discussió que no es tracta d'amagar informació, que les dades han de ser públiques, transparents i disponibles per a tothom.

On porta l'exhibició reiterada, sistemàtica d'adversitats? La idea que no hi ha altra notícia important, que no afecta les nostres existències res com les catàstrofes de la vida pública i de les organitzacions col·lectives, acaba fent un efecte hipnòtic que deixa de mica en mica una ciutadania empudegada per un sentiment indesarrelable de misèria sense remei, de fatalitat nihilista, d'amargor sense sortida ni pal·liatiu, de mala llet irrealitzable, sorda, inapel·lable, de certesa que les decisions són en mans d'una casta d'inútils, de mentiders, de corruptes i d'aprofitats sense vergonya ni cap escrúpol.

Dir que cal trencar això vol dir proposar que s'oculti informació, que s'enganyi la gent? De cap manera. Però cal deixar sortides, perquè de bèsties acorralades no se'n pot esperar res positiu. Atabalat, saturat de mals averanys i porqueria, busco refugi en els arranjaments que Bach va fer per al teclat de Reincken i Albinoni, que malauradament no puc transmetre aquí, i en les perles de l'Aurea Dicta, que sí que puc brindar, algunes, al lector: “Dicenda tacendaque calles”, diu Persi, o sigui, “saps prou bé què cal dir i què no dir”. “Em va engendrar l'experiència i em va parir la memòria; els grecs em diuen Sophia”, diu Afrani. Una de les meves preferides és de Quintilià: “Els qui volen passar per doctes als ulls dels necis, queden com necis als ulls dels savis.” Engeguin la tele per qualsevol canal, i d'aquests en trobaran un fotimer. Els recomano que l'apaguin i pasturin l'esperit en prades millors.