Les bones intencions

A les fosques se sent una brama inintel·ligible, hi ha corredisses i topaments, rialles, i uns éssers que arrosseguen andròmines tot engrescats; finalment, al bell mig de l'escenari, les figures vagabundes van agafant una mica de relleu entre la boirina, i mentrestant una veu exclama: “Ai, ai, ai..., bolo cutre!” Broten rialles entre el públic que preveu un estupend divertiment.

Sempre he seguit els espectacles de Q-Ars Teatre amb gran entusiasme, la seva trajectòria ha estat sovint d'interès creixent, amb propostes d'una vida i sensibilitat esplèndides, però després de veure Udol he quedat lànguidament abatut. Les bones intencions les reconec i són admirables, però en el teatre només poden ser desig i motor d'arrencada, aquest sentiment i ànim és de vegades tan insuficient com inútil.

Però, què és Udol? Sóc incapaç de respondre sense dolor. Si vol ser una declaració d'amor honesta envers la creació i els artistes, un crit de salvació de la civilització o una denúncia dels farsants i la barbàrie cultural, hi falta fons i hi sobra pedanteria. Llançar a l'escenari quatre sentències, deixar anar noms, com ara els de Hemingway, Dylan i Frida Kahlo; també alguns versos; distorsionar una guitarra; mesclar-hi accions coreogràfiques; brolls musicals, etc., sense una idea clara d'espectacle, passa que es té la sensació d'una llarga improvisació escènica a mig bastir. La dramatúrgia és realment feble, i tot sembla girar al voltant de dir un esplèndid poema final: “el missatge.” Amb tot, aquesta tendència a fer pedagogia, a subratllar l'evident, deixa una fonda sensació de buit i banalitat. A més, el redundant epíleg final és del tot innecessari. En canvi, trobo ben aconseguida l'entrada, l'atmosfera i la il·luminació, aquest aire poètic d'estar flotant en la lírica d'algun lloc que no és cap lloc. L'humor, no cal dir-ho, hi és com un regal.