Gregor Samsa

Si no ho recordo malament, Goethe va escriure una cosa sensacional, va dir que la felicitat consistia a limitar-se. Gregor Samsa, que acaba morint per inanició, transformat en un escarabat infecte, assumeix la pròpia lògica de la seva transformació: perdrà l'afecte dels seus, l'estatus social, la parla i finalment el moviment. La Metamorfosi és una història extraordinària, una gran paràbola de l'opressió i la repressió, de la culpa i el desconcert davant una realitat abassegadora i difícil de carregar; però també és un fragment de vida quotidiana, una simple escena de teatre familiar que Kafka va acolorir a través d'una pertorbadora comicitat grotesca.

Aquesta Metamorphosis de la companyia Vesturport té l'atractiu i la força de l'impacte visual i escenogràfic, –és impossible deixar de mirar el quadre teatral i el moviment de Gregor–, projectat a base d'un realisme cru i ordinari, que es desdobla en dos nivells superposats, suscitant l'efecte d'una estranyesa asfixiant que genera una visió distorsionada de la realitat. El món kafkià s'hi veu, d'aquesta manera, perfectament representat. La versió celebrada exigeix, però, entrar en la convenció dels elements i la forma que ostenta: l'exercici gimnàstic i el llenguatge de Gregor distorsionat, que en teoria ningú comprèn i que l'aliena. L'opció dramàtica sembla maldar en la comicitat i el riure, pel meu gust en excés, més que en la gravetat i el dolor, així com donar més protagonisme a Grete, la germana de Gregor, que també sofreix una autèntica i desoladora metamorfosi. En realitat tota la funció exhibeix una gran teatralitat, una autèntica màgia escènica, bolcant-hi un final gelador, poètic i colpidor. Pobre Gregor, convertit en un escarabat... Parlant de finals, jo mateix em sento ara com un insecte; i, naturalment, als insectes no se'ls pot permetre escriure. Així doncs, cal assumir la lògica pròpia del nostre temps. Adéu-siau!