Poesia d'unes dents postisses

D'una declaració escandalosa, fer-ne una projecció i convertir-la en espectacle per poder rebatre aquella cita inacceptable èticament. Aquest és el punt de partida d'aquesta dramatúrgia que arrenca amb l'anunci de l'FMI que alertava dels riscos econòmics si no es corregia la línia ascendent de pensions i l'esperança de vida. L'acció planteja dues situacions: en la primera, els avis dominen i abusen de la canalla; en la segona, els nens, ja crescuts, agafen els seus avis i els pugen al Narayama on moriran sense cap tipus d'ajuda. El final és d'una contundència inqüestionable i poètica que recorda la poesia sorda de Castellucci a Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu (Grec 2011).

La peça, tot i que tingui moments provocativament desagradables per emocionar l'espectador, insisteix en una sensibilitat amb els tres actors que voregen la vuitantena: Maria Dolors Duocastella, Martha Carbonell i Josep Vallhonrat. Per sobre d'actors, l'aura de persones els supera i se'ls respecta en una estranya intimitat en què ells mostren els seus cossos desgastats. Els personatges d'Isis Martín, Xavi Sáez i Jaume Sangrà escupen el seu cinisme arran d'una acció aparentment fatal que serveix per girar la cara del disc, canviar de mans el poder.

Zero, però, té un punt trampós que, a més, ésinnecessari. L'inici de l'espectacle serveix per situar l'acció en una mena d'abocador futurista on els avis són uns dictadors que dominen la canalla i n'abusen. Aquesta és una mirada que no ajuda a la credibilitat de la peça, tot i que no invalidi gens la denúncia de la mirada economicista de la societat. L'alternativa a aquesta escena dominada pel pragmatisme no ha de ser una gerontocràcia agressiva. Bé que hi ha moltes comunitats en què es té en compte l'avi com al pou de saviesa que es respecta. No calen dents postisses per fer més evident el clam. La realitat ja té les dents prou esmolades.